Avui, com si fos ahir, es compleixen 5 anys de l’inici d’aquest blog. Un principi erràtic, tremolós i incert, la part personal d’un projecte col•lectiu, icatfm i compartit amb dues persones magnífiques, sàvies i properes, el Claudi Puchades i l’Albert Puig. Ells dos amb art i música respectivament, i jo amb literatura.
Cinc anys han donat per a molt, en intensitat i en moviment. L’Albert segueix amb el seu magnètic Delicatessen i també embarcat en molts projectes musicals d’èxit, el Claudi, treballador rigorós i incansable, segueix actualitzant el seu blog a diari des de la llibertat més absoluta i jo he canviar el sopluig d’icat pel de Catalunya Ràdio i el color vermell del disseny inicial pel negre.
Com sempre m’ha passat no tinc clar res i no sé si aquest aniversari s’ha de celebrar, però per si les mosques, ho farem, que diuen que val més celebrar que lamentar.
I em sembla que la millor celebració que es pot fer és posar-se a recer d’un dels grans creadors de casa nostra. Si m’heu anat seguint sabreu que sento una devoció especial i intensa per dos autors de casa nostra, dos mestres, dos genis, dos monstres de la lletra, Joan Perucho (a qui vaig tenir el privilegi de conèixer personalment i de treballar amb ell en alguns projectes) i J.V.Foix.
I aprofitant que enguany, concretament el 29 de gener, es commemora el 25 aniversari de la mort del poeta, res millor que un poema del mestre, un poema que enceta un camí que es concretarà en un poema i una fotografia de Foix cada setmana. Així, aquest blog serà un homenatge continuat a la feina del poeta en aquest any d’aniversari gràcies, cal dir-ho, a la magnífica col•laboració de la Fundació JV.Foix i a les meravelloses arts de Margarida Trias. A elles dues, a la persona i a la institució, les meves gràcies més sinceres i el reconeixement públic d’una gran feina.

J.V. Foix


El primer lliurament és aquest poema del llibre Sol i de dol.

Entre negrors veig mil camins oberts
I ulls clucs, de nit, ateny els ports segurs;
Els gels són calds, i res no és confús,
Els cels són blaus i els prats, al lluny, més verds.

Membres lligats, encalç l’indret advers,
I són coixins i flors els rocs més durs;
Sóc a París, i entre ermots, a Lladurs,
Ensems vestit i nu, i en calls incerts.

El real, doncs, què és? Puix que a ple sol
Vaig per canals obscurs; i entre la gent,
En vast desert, perdut. El fadrí mol

Sens gra ni boll, i la passa indolent.
Oberts, els ulls són buits; i on va, què vol,
Ni el cuitós sap. I oposem cor i ment!


Compartir: fresqui delicious digg technorati yahoo meneame latafanera (Què és això?)