06/07/2009: Màrius Sampere
NO HI HAVIA AL CIBERESPAI DOS AMANTS COM NOSALTRES
Un nou poema per engrandir encara més aquesta nòmina de poetes que li canten a l’amor. En aquesta ocasió es tracta d’un dels grans noms de la nostra poesia. Meravellós poeta i bon amic, Màrius Sampere ens regala aquest poema, Nosaltres som un dia més.
Nosaltres som un dia més
el gran dia de la son. Ens hi vam adormir,
ara ens desperten els xiulets
del vent empresonat
en una juntura.
És l’amor, però l’amor no és
cap déu petit, és una copa plena
del vi dels absents. I jo en beuré
sense alè ni pietat: sóc la distància
entre la vora del vidre seduït
i el cel que s’hi aboca
Qui era l’amor abans del temps?
Quan serà demà si cap amor no ho vol?
En quin indret va passar res, que no ho recordo?
Per unes gotes d’amor, tan sols
per aquesta causa minsa,
visc en la carn, m’hi perdo, em confonc
d’ulls blaus, estimo. I l’estimat
sóc jo, i de vegades tu.
Gràcies Màrius
Un nou poema per engrandir encara més aquesta nòmina de poetes que li canten a l’amor. En aquesta ocasió es tracta d’un dels grans noms de la nostra poesia. Meravellós poeta i bon amic, Màrius Sampere ens regala aquest poema, Nosaltres som un dia més.
Nosaltres som un dia més
el gran dia de la son. Ens hi vam adormir,
ara ens desperten els xiulets
del vent empresonat
en una juntura.
És l’amor, però l’amor no és
cap déu petit, és una copa plena
del vi dels absents. I jo en beuré
sense alè ni pietat: sóc la distància
entre la vora del vidre seduït
i el cel que s’hi aboca
Qui era l’amor abans del temps?
Quan serà demà si cap amor no ho vol?
En quin indret va passar res, que no ho recordo?
Per unes gotes d’amor, tan sols
per aquesta causa minsa,
visc en la carn, m’hi perdo, em confonc
d’ulls blaus, estimo. I l’estimat
sóc jo, i de vegades tu.
Gràcies Màrius
08/06/2009: Juan López Carrillo
NO HI HAVIA AL CIBERESPAI DOS AMANTS COM NOSALTRES
Una nova entrada a la nostra particular antologia de poemes d’amor inèdits. I avui una peça singular, el primer poema en català que escriu el poeta Juan López Carrillo. Es diu Colors. Tot un honor.
Em posaràs vermella!
Una amiga
El que més m’agradaria
fóra envoltar-te de mil colors,
com un Arc de Sant Martí,
el més esplèndid Arc de Sant Martí
que hagin vist mai els segles,
que Petrarca, Ausiàs i Garcilaso
quedessin en blanc vora meu,
dolguts perquè el seu temps ha passat,
perquè la veritable glòria literària
és contemplar-te després de la tempesta.
Gràcies Juanito.
Una nova entrada a la nostra particular antologia de poemes d’amor inèdits. I avui una peça singular, el primer poema en català que escriu el poeta Juan López Carrillo. Es diu Colors. Tot un honor.
Em posaràs vermella!
Una amiga
El que més m’agradaria
fóra envoltar-te de mil colors,
com un Arc de Sant Martí,
el més esplèndid Arc de Sant Martí
que hagin vist mai els segles,
que Petrarca, Ausiàs i Garcilaso
quedessin en blanc vora meu,
dolguts perquè el seu temps ha passat,
perquè la veritable glòria literària
és contemplar-te després de la tempesta.
Gràcies Juanito.
30/04/2009: Cèlia Sànchez-Mústich
NO HI HAVIA AL CIBERESPAI DOS AMANTS COM NOSALTRES
Una nova presència poètica per engrandir l’antologia de poemes d’amor del blog. És Cèlia Sánchez-Mústich i aquest Verd insondable.
Recordes quan d’infants ens preguntàvem
si el verd que jo veia era el verd que tu veies,
o tots dos n’hi dèiem verd però mai no sabríem
si, més enllà del nom, en compartíem l’essència?
Ara, després de tant temps,
hem descobert entre nosaltres
un reguitzell de besos afamats, trapelles,
tots verds. I em pregunto si tu hi veus
caniques verdes per jugar tothora
i jo caramels de color verd
per deixar que se’m fonguin a la boca.
També em pregunto si mai t’ho preguntes
i si el verd de la teva pregunta és el meu verd.
Gràcies Cèlia
Una nova presència poètica per engrandir l’antologia de poemes d’amor del blog. És Cèlia Sánchez-Mústich i aquest Verd insondable.
Recordes quan d’infants ens preguntàvem
si el verd que jo veia era el verd que tu veies,
o tots dos n’hi dèiem verd però mai no sabríem
si, més enllà del nom, en compartíem l’essència?
Ara, després de tant temps,
hem descobert entre nosaltres
un reguitzell de besos afamats, trapelles,
tots verds. I em pregunto si tu hi veus
caniques verdes per jugar tothora
i jo caramels de color verd
per deixar que se’m fonguin a la boca.
També em pregunto si mai t’ho preguntes
i si el verd de la teva pregunta és el meu verd.
Gràcies Cèlia
23/03/2009: Carles Hac Mor
NO HI HAVIA AL CIBERESPAI DOS AMANTS COM NOSALTRES
Un nou poema per tal de seguir donant volum i qualitat a aquesta antologia de versos d’amor que fa temps ens acompanya. El visitant d’avui és Carles Hac Mor i el poema es diu Cançó d’amor.
El desamor de l'amo més amatent
aviat esdevé gran amor latent.
Qüestió: de pa, en teniu?
Qui estima la teca, fa niu.
Això de l'amor és com un rodolí:
passen les hores i ja som al matí.
Havent dinat tot resta connotat.
Ho he notat, que t'has espavilat.
Les fulles cauen del vern,
primavera de l'hivern.
Gràcies Carles
Un nou poema per tal de seguir donant volum i qualitat a aquesta antologia de versos d’amor que fa temps ens acompanya. El visitant d’avui és Carles Hac Mor i el poema es diu Cançó d’amor.
El desamor de l'amo més amatent
aviat esdevé gran amor latent.
Qüestió: de pa, en teniu?
Qui estima la teca, fa niu.
Això de l'amor és com un rodolí:
passen les hores i ja som al matí.
Havent dinat tot resta connotat.
Ho he notat, que t'has espavilat.
Les fulles cauen del vern,
primavera de l'hivern.
Gràcies Carles
16/03/2009: Francesc Valls-Calzada
NO HI HAVIA AL CIBERESPAI DOS AMANTS COM NOSALTRES
Un nou poema per anar nodrint l’antologia de poemes d’amor del blog. En aquesta ocasió arriba de terres tarragonines, és obra de Francesc Valls-Calzada i es diu Friné.
Ah! si pogués acaronar
la teva pell nua,
fer de vent nocturn
i fer de lluna
quant surts del bany.
Seria feliç
si pogués recolzar-me
a la finestra,
com els vells
desvergonyits que et jutgen
i veuen passar els dies,
plens de malesa i espines,
des de la finestra de l’Hotel.
Ah! si pogués apagar
les pampallugues
del cartell de neó
modelar el teu cos
com Praxíteles,
l’escultor
i dormir per sempre !
Quina pau
si pogués aturar
els ascensors de la nit
pujant i davallant
la mala consciència.
Tant debò sabés
ressuscitar les erugues
i els corcs del llit.
Assassinar la memòria.
Ah! si pogués haver-te
sense dir el teu nom,
estimar-te sense cometre
un crim abjecte.
Friné,
gaudir-te i venerar-te:
refer per tu les muralles
de Tebes.
Ah! si pogués tenir-te
sense pagar el preu
del comiat
i endevinar la penombra
dels núvols incerts
en els teus ulls
d’hetera.
Si pogués abraçar-te
per sempre
sota el fulgor dels estels.
i dibuixar
a la sorra
de la duna més antiga
l’ombra dels Déus.
Gràcies Francesc.
Un nou poema per anar nodrint l’antologia de poemes d’amor del blog. En aquesta ocasió arriba de terres tarragonines, és obra de Francesc Valls-Calzada i es diu Friné.
Ah! si pogués acaronar
la teva pell nua,
fer de vent nocturn
i fer de lluna
quant surts del bany.
Seria feliç
si pogués recolzar-me
a la finestra,
com els vells
desvergonyits que et jutgen
i veuen passar els dies,
plens de malesa i espines,
des de la finestra de l’Hotel.
Ah! si pogués apagar
les pampallugues
del cartell de neó
modelar el teu cos
com Praxíteles,
l’escultor
i dormir per sempre !
Quina pau
si pogués aturar
els ascensors de la nit
pujant i davallant
la mala consciència.
Tant debò sabés
ressuscitar les erugues
i els corcs del llit.
Assassinar la memòria.
Ah! si pogués haver-te
sense dir el teu nom,
estimar-te sense cometre
un crim abjecte.
Friné,
gaudir-te i venerar-te:
refer per tu les muralles
de Tebes.
Ah! si pogués tenir-te
sense pagar el preu
del comiat
i endevinar la penombra
dels núvols incerts
en els teus ulls
d’hetera.
Si pogués abraçar-te
per sempre
sota el fulgor dels estels.
i dibuixar
a la sorra
de la duna més antiga
l’ombra dels Déus.
Gràcies Francesc.
11/03/2009: Angel Igelmo
NO HI HAVIA AL CIBERESPAI DOS AMANTS COM NOSALTRES
Més poemes d’amor que sempre són un motiu d’alegria, pel sentiment que representen i pel que que serveixen per engrandir aquesta magnífica antologia. Avui el torn és d’Angel Igelmo Segura. La seva creació arrenca amb aquest vers: Tendré la fe amorrada al teu record.
Me vuelvo, porque en alguna parte, durante el día,
has pronunciado mi nombre. F. Jimeno
Tendré la fe amorrada al teu record
estimada
perque sols et puc dir així
Tendré el record més alt que l’incendi de la meva soletat
i quan la locura arribi
quan m’arribi la fetorositat
pronunciaré el teu nom
estimada
perque sols et puc dir així
Que la desesperació conegui el que ha de venir
que es despertin exèrcits d’orgasmes
i que les teves cuixes de marbre encés
que la teva pell llampugada
i que el teu cony origen de tots els miracles
cridin i cridin fins a l’infinit
la veritat de la teva bellesa
que és teva
i del món
Tendré fe en el desig
perque així tu m’ho has dit estimada
i pronunciaré el teu nom
Tendré el desig a la fe
i els meus punys aixecats en la imaginació.
Gràcies Angel
Més poemes d’amor que sempre són un motiu d’alegria, pel sentiment que representen i pel que que serveixen per engrandir aquesta magnífica antologia. Avui el torn és d’Angel Igelmo Segura. La seva creació arrenca amb aquest vers: Tendré la fe amorrada al teu record.
Me vuelvo, porque en alguna parte, durante el día,
has pronunciado mi nombre. F. Jimeno
Tendré la fe amorrada al teu record
estimada
perque sols et puc dir així
Tendré el record més alt que l’incendi de la meva soletat
i quan la locura arribi
quan m’arribi la fetorositat
pronunciaré el teu nom
estimada
perque sols et puc dir així
Que la desesperació conegui el que ha de venir
que es despertin exèrcits d’orgasmes
i que les teves cuixes de marbre encés
que la teva pell llampugada
i que el teu cony origen de tots els miracles
cridin i cridin fins a l’infinit
la veritat de la teva bellesa
que és teva
i del món
Tendré fe en el desig
perque així tu m’ho has dit estimada
i pronunciaré el teu nom
Tendré el desig a la fe
i els meus punys aixecats en la imaginació.
Gràcies Angel
04/03/2009: Adam Manyé
NO HI HAVIA AL CIBERESPAI DOS AMANTS COM NOSALTRES
Una nova entrada en aquesta nòmina de poetes que ens han cedit una peça inèdita de la seva col•lecció per tal d’engrandir aquest cau de versos d’amor. Avui tenim a l’Adam Manyé. Es seu poema és L’ombra ens pendran.
L’ombra ens prendran
al ras al ras
la pell de l’aigua
l’alga supura
s’encenen
els epitelis de la calma
de Ferragut la taronjada
quan tornes
quan tornes
com la balena blanca
agrumollada
agrumollada
Gràcies Adam
Una nova entrada en aquesta nòmina de poetes que ens han cedit una peça inèdita de la seva col•lecció per tal d’engrandir aquest cau de versos d’amor. Avui tenim a l’Adam Manyé. Es seu poema és L’ombra ens pendran.
L’ombra ens prendran
al ras al ras
la pell de l’aigua
l’alga supura
s’encenen
els epitelis de la calma
de Ferragut la taronjada
quan tornes
quan tornes
com la balena blanca
agrumollada
agrumollada
Gràcies Adam
26/02/2009: Jordi Nopca
NO HI HAVIA AL CIBERESPAI DOS AMANTS COM NOSALTRES
Seguim el fil de l’amor, i si seguim el tòpic carrincló, ara que s’acosta la primavera és un bon moment per a fer-ho, però la realitat és que aquí hi ha el treball inèdit d’una sèrie de poetes d’alt nivell, joves i consagrats que ens regalen la seva personal visió d’aquest sentiment. Avui rebem a Jordi Nopca. El seu primer vers és deu haver estat culpa de l’avió
deu haver estat culpa de l’avió
o de la ferralla dels microones escampats pel bosc
l’amor em vessa pels ulls
i diu: ei, ja hi som
–una altra vegada–
(amb els genolls plens de crostes
i les ungles pintades de fang)
havia de ser fàcil
havia de ser, sobretot, net
llavors,
d’on han sortit les estalactites?
punxen més que certs llibres
piquen més que tu
Gràcies Jordi
Seguim el fil de l’amor, i si seguim el tòpic carrincló, ara que s’acosta la primavera és un bon moment per a fer-ho, però la realitat és que aquí hi ha el treball inèdit d’una sèrie de poetes d’alt nivell, joves i consagrats que ens regalen la seva personal visió d’aquest sentiment. Avui rebem a Jordi Nopca. El seu primer vers és deu haver estat culpa de l’avió
deu haver estat culpa de l’avió
o de la ferralla dels microones escampats pel bosc
l’amor em vessa pels ulls
i diu: ei, ja hi som
–una altra vegada–
(amb els genolls plens de crostes
i les ungles pintades de fang)
havia de ser fàcil
havia de ser, sobretot, net
llavors,
d’on han sortit les estalactites?
punxen més que certs llibres
piquen més que tu
Gràcies Jordi
20/01/2009: Jesús Maria Tibau
NO HI HAVIA AL CIBERESPAI DOS AMANTS COM NOSALTRES
Un nou poema que engrandeix aquesta selecció de poemes d’amor. Aquesta vegada arriba des de les terres de l’Ebre. És de Jesús Maria Tibau i el seu primer vers és Poema de tot el que voldria dir-te.
Poema de tot el que voldria dir-te,
de la completa admiració
pel dibuix que fan els sons del teu nom,
pel volar dels teus llavis, si em miren,
per la melmelada dels ulls,
si em parlen.
Poema de tant que voldria dir-te
quan voldria besar-te,
quan tot el món ets tu i les teves línies,
quan la distància que ens separa és el buit.
Poema de tant i tot el que voldria dir-te
perquè, naturalment,
t’estimo.
Gràcies Jesús Maria.
Un nou poema que engrandeix aquesta selecció de poemes d’amor. Aquesta vegada arriba des de les terres de l’Ebre. És de Jesús Maria Tibau i el seu primer vers és Poema de tot el que voldria dir-te.
Poema de tot el que voldria dir-te,
de la completa admiració
pel dibuix que fan els sons del teu nom,
pel volar dels teus llavis, si em miren,
per la melmelada dels ulls,
si em parlen.
Poema de tant que voldria dir-te
quan voldria besar-te,
quan tot el món ets tu i les teves línies,
quan la distància que ens separa és el buit.
Poema de tant i tot el que voldria dir-te
perquè, naturalment,
t’estimo.
Gràcies Jesús Maria.
13/01/2009: Laura López Granell
NO HI HAVIA AL CIBERESPAI DOS AMANTS COM NOSALTRES
Després del parèntesi nadalenc, torno a farcir la nostra ja estimada antologia de poemes d’amor. En aquest cas ens arriba la veu de Laura López Granell i aquest poema que es diu Massatge.
Quan em cargolo molt
i no sé on para el nord
ni on em comença el cap
ni on m’acaba la cua,
tinc un amic amb dits
esmolats com la pua
que, de l’osca que sóc,
de les cordes que sóc,
de l’instrument que moc,
en treu la millor música.
M’endinsa veritats
al cau de les ferides,
sap fer caure raons;
enderroca maons
a força de petons,
i la vida desbrida.
Sap desfer-me amb els dits
els nusos, poc a poc,
com en un striptease,
descabdellar- me tota,
acordar desacords,
afinar-me la nota.
I la bola,
la pilota,
si ell l’adoba amb els dits,
se’m torna un prat toooooot llis,
verd de menta i magenta quan la llengua m’argenta, i la vida és un prat
de mans que mai no acaben.
Gràcies Laura
Després del parèntesi nadalenc, torno a farcir la nostra ja estimada antologia de poemes d’amor. En aquest cas ens arriba la veu de Laura López Granell i aquest poema que es diu Massatge.
Quan em cargolo molt
i no sé on para el nord
ni on em comença el cap
ni on m’acaba la cua,
tinc un amic amb dits
esmolats com la pua
que, de l’osca que sóc,
de les cordes que sóc,
de l’instrument que moc,
en treu la millor música.
M’endinsa veritats
al cau de les ferides,
sap fer caure raons;
enderroca maons
a força de petons,
i la vida desbrida.
Sap desfer-me amb els dits
els nusos, poc a poc,
com en un striptease,
descabdellar- me tota,
acordar desacords,
afinar-me la nota.
I la bola,
la pilota,
si ell l’adoba amb els dits,
se’m torna un prat toooooot llis,
verd de menta i magenta quan la llengua m’argenta, i la vida és un prat
de mans que mai no acaben.
Gràcies Laura
