Les crisis ferotges acaben tenint dues vies de sortida, o bé destrueixen o bé enforteixen. L’editorial Morsa treballa de valent per evitar la primera possibilitat i per ancorar-se de manera ferma en la segona. I en aquest línia d’objectius acaba de donar el tret de sortida a una nova idea Walrus Books, una editorial germana de la primera amb un objectiu clar, donar sortida a iniciatives que no tenen cabuda en les editorials convencionals.



Es tracta d’oferir tota la creativitat i la capacitat d’imaginació que ha demostrat Morsa i posar-la al servei d’alguns projectes que ho mereixin. I no es tracta de mirar-se l’euro de manera descarada i obrir portes a tothom, es tracta de seleccionar projectes interessants, mantenint el rigor i la solidesa que ha guiat fins ara el treball de la casa mare.
Ens ho explica l’editor, Gabriel Bravo:



Se trata de una parte comercial de la editorial, pero no tiene relación con Morsa, es como si a morsa le hubiera nacido una hermana negociante, pero no vamos a publicar todo lo que nos llegue, no queremos tener un criterio de selección riguroso que sea fiel con los escritores y artistas que quieran encargarnos un libro.
Hay mucha gente que quiere publicar o necesita un libro o catálogo, estos libros quizás no quepan en el mercado editorial pero no por ello desmerezcan o sean menos interesantes. Queremos abrir el catálogo de walrusbooks a todas las posibilidades que puedan existir en el formato libro o catálogo ofreciendo nuestra experiencia de años como editorial, nuestro gusto especial para la edición y nuestra logística. Nos gustan los libros, todo tipo de libros y queremos dar la posibilidad a todas aquellos proyectos que creamos puedan interesar. También hemos pensado en el libro intimo, el libro que haces para tu familia y amigos, y trasnformarlo en un objeto bello.



Las editoriales cada vez están encerradas en su catálogo, las buenas, y otras solo están interesadas en aquello que se pueda vender. Walrus books cree que hay muchos libros, tipos de libros, necesidades que pueden surgir a personas ajenas al mundo editorial, y es ahí donde creemos que podemos encontrar nuestras posibilidades creativas.
Intentaremos dar a las personas que necesiten de nuestra iniciativa hacerlas pensar sobre el hecho de publicar y lo que esto significa, aunque claro está que esto no implica su comercialización en librerías.
Los libros tienen vida propia, y a veces como lo demuestra la historia viven al margen de lo que se pretende vender.



También estamos muy contentos también con este proyecto porque nos abre el abanico de cambiar el formato del libro al diseño, cada libro se ajustará a las necesidades del encargo por tanto tendrá infinitas formas, tantas como libros hagamos. Y también esto hace posible dar trabajo a diseñadores, correctores, impresores, traductores,...
Como ves es un proyecto complejo, que está incipiente pero que irá madurando, esperemos, con el tiempo y que se irá comprendiendo más y más, conforme vayamos construyendo el catálogo de walrusbooks. Por ahora tenemos dos proyectos, el primero, realizado para la Galería Alegría (una galería con la que nos identificamos por su propuesta en el mundo del arte) para una artista estadounidense Layla D'Angelo, y el segundo, un libro poesía de un poeta zaragozano afincado en Los Ángeles.



Gràcies Gabriel. I tota la sort del món en aquest nou projecte!

El segon lliurament de la sèrie Literatures ignotes que publico al suplement Cultura del diari El Punt- Avui (aquí en diferit).

Clara Pastor – Editora

Té aquesta distància elegant que les pel•lícules atribueixen a les dames de Boston, lloc on va néixer i va estudiar, anant i venint fins que, de moment s’ha anat quedant a Barcelona. Captiva amb una seguretat discreta i amb una mirada que, en distancies curtes esberla de cop aquesta aparent llunyania que imposa el seu físic. La passió potser li ve per la via genètica, ja que el seu avi era editor de la Herder i de la Bernat Metge i segur que era dels d’abans, dels savis, dels apassionats, dels lluitadors.
La Clara, tot i que els temps no són els mateixos i la saviesa enciclopèdica i l’amor pels clàssics són una relíquia del passat , actua de la mateixa manera, amb rigor, passió i fervor desmesurats.
Va començar per casualitat a Quaderns Crema i s’ha mogut al costat d’editors que estimaven allò que feien, que sabien millorar un text, no només quadrar un balanç. Gràcies a l’enveja (saníssima) vers els editors que publiquen segons el seu criteri, sense que el primer motor sigui l’econòmic, i al convenciment que no es pot ser independent des del ventre fosc d’un gran grup, crea Elba, un segell amb nom d’illa al centre de la cultura europea i prou allunyada del temps i de les modes, tota una declaració de principis.



Des d’aleshores fa llibres delicats de formes i continguts, lligats a l’art, però sense tancar-se a res que li faci activar l’olfacte lector. Manté, això sí, un recança vers la part de gestió empresarial, fins al punt que si hagués trobat algú disposat a fer-se càrrec dels números, li hauria deixat fins i tot, posar-li nom a l’editorial.
Li agradaria aconseguir que s’equilibrés l’oferta de llibres ben triats i que augmentessin els lectors crítics i exigents i sospira per un mínim de rendibilitat que li permeti tenir un parell de col•laboradors que li supleixin les mancances. Sigui com sigui la realitat ja li comença a donar la raó i Elba ja té un bon catàleg de qualitat i un creixent grup de lectors devots, tot i que està convençuda que el millor llibre encara està per arribar.
Es podria pensar que té un o molts llibres dels que no es pot separar per res del món, però potser per aquest cosmopolitisme elegant i actiu que la guia, la Clara es separa dels seus llibres constantment, ja sigui a causa d’un trasllat o simplement quan els perd dins de casa, tot i que recorda els primers, els de Richard Scarry i Maurice Sendak i les delicioses il•lustracions de Beatrix Potter i Winnie-de-Pooh, acompanyades, per desgràcia, de textos que li semblaven soporífers.
Té olfacte, cultura, curiositat, disciplina, i capacitat per entrar al moll del llibre i fer-lo seu a més de reconèixer tot el que li aporten les persones amb criteri que l’envolten. Sense entrar en aspectes més personals, assumeix com a defecte important una certa timidesa a l’hora de vendre “el producte” i, és clar, també té un somni personal però inconfessable en un diari.

José Joaquín Beeme, nascut a Zaragoza l’any 1963 és el que podríem dir un artista total. Llicenciat en Dret, s’ha dedicat des de sempre a creació gràfica i editorial i al periodisme. Actualment compagina la seva feina a la Comunitat Europea amb una activitat frenètica i summament interessant al voltant de l’edició i la creació. És el responsable del segell editorial La Torre degli Arabeschi, un singular centre de gènesis de projectes meravellosos i encisadors. Tiratges súper limitats i absolutament artesanals de tota mena d’obres que posen de manifest la perícia, las sensibilitat i l’amor pels llibres i per la cultura de José Joaquín.



Abastar al detall la totalitat dels seus interessos seria una feina més aviat vana, per la diversitat i la qualitat del seu focus, periodisme, disseny, literatura, vídeo, edició, però és un personatge que cal seguir amb atenció ja que cada cosa que surt de les seves mans és una petita meravella, una delicada mostra d’aquesta cultura que el món occidental sembla oblidar, enterrada per l’excusa de la crisi. José Joaquín demostra que la cultura i la sensibilitat són les úniques coses que ens poden salvar, que ens poden garantir el futur, ja que la mirada sabia i no corrupta vers el món que ens envolta és la única via possible. Si perdem la cultura serem bèsties salvatges i això JJ ho sap molt bé i s’encarrega de recordar-ho en cada peça que surt de les seves mans.



Ell fa tirades de 30 exemplars i en guarda tres que li serveixen per nodrir exposicions. Ala seva singular editorial hi trobem Ungaretti, Pasolini, Buzzati, Bocacio, Petisme, Giménez-Frontín i el mateix Beeme, amb una nodrida mostra del seu pensament i la seva creativitat.
Aquesta és la poètica i gens vulgar explicació que va donar l'escriptor Norberto Luis Romero, en una entrevista feta a Literaturas.com quan li va preguntar per allò que sembla l’eix de la nostra societat contemporània, els beneficis de la seva editorial.



Supongo que en disponer de una rara avis dentro de la bibliografía del autor, y, por mi parte, en atesorar un “museo imaginario” sólo que un paso más allá de Malraux. Todos somos coleccionistas, y ésta es una de mis principales compilaciones librarias (otra está formada por ejemplares únicos). De todas maneras, aunque yo no intervenga en ello, mis libros se han vendido en festivales de la literatura o se han subastado para causas benéficas.



Una resposta que diu molt del tarannà personal i social d’aquest creador singular que, ja us dic, val la pena no deixar escapar i seguir de ben a la vora.
Els vídeos que il•lustren aquesta entrada són el que ell anomena sketchbooks i són una mostra completa amb imatge i música que elabora sobre la seva feina i que, com no podia ser d’altra manera, s’acaben convertint en una nova peça artística.

El món editorial és polaritza cada dia més. Grans grups editorials que ocupen alts percentatges de mercat i petits segells que van cercant les escletxes i que amb imaginació i rigor aconsegueixen ocupar parcel•les de negoci que les grans editorials rebutgen o que senzillament no han tingut capacitat per detectar.
Sd Edicions és un d’aquests segells que s’ha fet un forat al mercat arrencant amb una col•lecció modesta però amb una gran efectivitat, un especialista i un producte i com a resultat un aplec de receptes. Una idea que ha crescut, s’ha fet gran i que ja compta amb una quarantena de títols.
A partir d’aquí, aquest segell creat i dirigit per Maria Luisa Samaranch ha anat creixent, eixamplant horitzons i objectius, creant noves col•leccions i cercant camins diferents i més variats. Des de l'editorial ens ho expliquen:



Sd•edicions és una petita editorial amb seu a Barcelona que es va constituir com a tal el 2005, tot i que a finals de la dècada del 1990, la seva fundadora, Mª Luisa Samaranch —dissenyadora gràfica de professió— ja havia començat a editar petits catàlegs i alguns llibres, entre els quals, Wabi-Sabi para artistas, diseñadores, poetas y filósofos de Leonard Koren, un dels títols de més èxit i recorregut de l’editorial.

Col•leccions com Productes de Mercat, en l’apartat de cuina, o El Dodo Bobo, de llibre il•lustrat infantil, van començar a vertebrar els primers anys de l’editorial. Gradualment, s’hi han anat afegint altres col•leccions i temàtiques, com la de pensament i crítica a Mudito&Co, segell que dirigeix Juan José Lahuerta. També s’han creat col•leccions peculiars, com la d’àlbums il•lustrats per a adults, que dóna cabuda a projectes molt rics visualment, però que no estan destinats al públic infantil. A finals del 2011, s’ha iniciat la incursió en la narrativa a través de dues col•leccions, La Licorne i La Caja de Laca, literatura francesa del tombant del segle XIX al XX i novel•la universal del segle XXI, respectivament. Cal dir que Sd•edicions publica tant en català com en castellà, sempre en funció del lector potencial al qual s’adreça cada títol, i que no exclou la incorporació de versions en francès o anglès.

L’únic que no ha canviat durant els anys d’existència de Sd•edicions és l’estructura editorial, que segueix sent mínima amb només tres persones que, tot i que tenen unes tasques professionals ben definides, acaben fent tot tipus de feines: el disseny, la maquetació, el seguiment de la producció, a més de la feina de promoció, administració i control de la distribució. Les traduccions i correccions són les úniques tasques que s’encarreguen a professionals externs.



Els objectius de Sd•edicions tenen l’origen en els interessos i gustos personals de la seva editora. Encara que també persegueix l’èxit i desitja vendre la màxima quantitat dels llibres que publica, el que de debò la il•lusiona, per damunt dels factors comercials, i és determinant a l’hora d’apostar per un nou títol és el repte de concebre i donar a conèixer projectes especials o fora de la norma. Probablement, l’empremta d’una educació amb un marcat esperit francòfon hagi influït decisivament en els gustos de Mª Luisa Samaranch i això es fa evident en el tipus de llibres que edita. Justament aquesta influència és la que l’ha portat a crear una de les últimes col•leccions, La Licorne, que dóna cabuda a textos curts d’escriptors francesos de finals del XIX. Alguns d’aquests títols eren inèdits en castellà —Marthe de J.-K. Huysmans—, en català —La mort de Balzac d’Octave de Mirbeau— o, com La familia Cardinal de Ludovic Halévy que apareixerà properament, no s’havien reeditat a França des del 1930.



L’acurat tractament gràfic és una de les característiques més determinants dels llibres de Sd•edicions. És una necessitat pròpia de l’editora que la publicació d’un llibre es plantegi no tan sols des del punt de vista textual, sinó també i sobretot amb una gran cura per l’aspecte visual. En l’ideari de Mª Luisa Samaranch com a editora, hi ha la consideració del llibre com un objecte que ha de resistir el pas del temps i que s’haurà de poder mirar, fullejar i llegir passats els anys, i podrà suscitar el mateix interès que en el moment en què es va editar.

En definitiva, editar llibres, més que no pas una feina o una professió, és per a l’editora de Sd•edicions una passió que la mou dia a dia a buscar i emprendre nous projectes i que, malgrat els temps difícils que estem vivint, fa que oblidi totes aquelles dificultats que, indefectiblement, ha anat trobant pel camí.

Gràcies Maria Luisa.

Les editorials i les col•leccions dirigides als més petits de la casa són, sens dubte, les més actives i les més preocupades en oferir programacions títols i idees que combinin utilitat i rendibilitat, mirant de casar al màxim el benefici editorial amb el benefici cultural. La idea és clara, formar lectors, aconseguir que les noves generacions estimin les lletres, gaudeixin de les aventures i busquin en la lectura moments d’oci i alegria.
En aquesta línia de treball, Castellnou Edicions té la col•lecció Pícnic, que inclou llibres de poesia i amb un objectiu lloable i diàfan, convertir-la en un element quotidià de la vida dels menuts. Que la poesia sigui un joc, un divertiment agradable que permeti començar-la a estimar, fer-la propera, a jugar-hi, que deixi de ser un gènere estrany i complex i que, pas a pas, entre a la vida de cada dia i esdevingui un element més, un nou motiu per estimar la lectura en totes les seves variants.
Ens ho explica l’Oriol González Tura, el cap d’edicions de Castellnou.



Feu que els infants s’acostin a mi
El debat sobre la presència de la lectura i la literatura a l’aula genera moltes opinions confrontades. N’hi ha que pensen que l’escola ha de tenir una tasca fonamental en la introducció dels infants en la literatura; per contra, d’altres defensen que això, a la llarga, és contraproduent perquè s’acaba relacionant lectura amb obligació i se l’allunya del plaer que suposadament ha de proporcionar. Entremig, hi ha qui opta per introduir la literatura a les aules, però amb subtilitat i amb estratègies motivadores i, fins i tot provocadores. En aquesta línia, el mestre Emili Teixidor explicava que, si volia que els alumnes s’interessessin per un llibre, el portava a la classe i, quan li preguntaven per aquell volum, l’ensenyava d’esma i els deia que no calia que el llegissin,. cosa que generava curiositat i ganes de llegir-lo. O proposava començar el dia amb un vers escrit a la pissarra, com qui escriu rutinàriament la data, de manera que la poesia esdevenia un element més del dia a dia dels infants.

Si els nens es familiaritzen amb la poesia des de ben aviat, propiciem que al cap del temps siguin persones més sensibles a tot el que els envolta, perquè tindran capacitat per percebre la complexitat de la realitat i, sobretot, també adoptaran estratègies per explicar-se, a ells mateixos, i per explicar-la. D’una banda, la poesia ¬¬–i la literatura, en general– dota l’individu de la consciència de viure en un món complex, amb moltes arestes i sentiments variats i contradictoris, perquè educa la sensibilitat. De l’altra, li proporciona estratègies per intentar entrendre i explicar aquesta realitat, per tal com contribueix al domini de la llengua. A més, el lector fa tot això mentre gaudeix de la lectura i, sovint, sense ser-ne gaire conscient.



Aquest és un dels objectius de la poesia per a infants: integrar la poesia en la seva vida quotidiana perquè assimilin de forma natural i sense grans esforços les virtuts de la literatura. Així, com reclamava Emili Teixidor, es tracta de trobar la manera perquè els nens i nenes s’ho passin bé llegint, s’hi aficionin i, en definitiva, esdevinguin millors persones. La col•lecció Pícnic de Castellnou Edicions és fruit d’aquesta inquietud i els títols de poesia que fins ara s’han publicat (alguns de caràcter més lúdic com Nyam-Nyam, de Lola Casas i Com gat i gos, de Salvador Comelles i d’altres de to més reflexiu com Jardí de versos d’un nen, de R. L. Stevenson i Miradas, de Lola Casas), proporcionen a l’infant la descoberta plaent i duradora de la poesia.

Gràcies Oriol

Malgrat la crisi, o potser precisament per això mateix, el panorama literari bull, comiats, tancaments, canvis i, la part més positiva, el naixement de nous segells disposats a conquerir des dels marges una part del pastís que les grans editorials abandonen o bé no volen assumir.
Així les coses, els segells petits van conquerint parcel•les de mercat amb propostes ben estructurades que permeten diversificar el mercat, fer-lo més obert, més àgil i més preparat per oferir opcions atractives als lectors.
Aquest podria ser el cas d’Edicions del Periscopi, un segell creat i dirigit per Aniol Rafel, un editor que després del tancament de Juntando Palabras (JP libros) on era director literari ha decidit embarcar-se en un projecte més personal que es va encetar amb dues propostes fresques i interessants, Cada color de Manel de la Rosa i Terra de caimans de Karen Russell. El mateix Aniol s’encarrega de fer-nos cinc cèntims de la filosofia que el guia.



A més de la impremta, a la dècada de 1430 Gutenberg va inventar i comercialitzar un aparell que permetia veure-hi per sobre de la multitud als peregrins que assistien a un festival religiós d'Aquisgrà. Era el predecessor del periscopi, que avui en dia s'empra per detectar objectes situats fora del camp de visió, i que deu gran part de la seva fama a l'ús que durant molts anys n'han fet els submarins. Es tracta, doncs, d'un objecte que casa a la perfecció amb la nostra voluntat de cercar més enllà d'allò que és evident, d’explorar i submergir-nos en l'immens mar de les lletres, trobar-hi tresors literaris propers i llunyans i fer-los arribar als lectors que ens esperen a terra ferma.



El mes d'octubre va veure la llum el primer títol de Periscopi, Terra de caimans, de Karen Russell, i aquest novembre hem publicat Cada color d'un riu, de Manel de la Rosa, de manera que la sala de màquines ja funciona a tot drap. Som una editorial independent que pretén seleccionar i editar per al lector en català obres contemporànies que destaquin pel seu valor literari, així com fer de lligam entre importants veus narratives i els lectors que busquen una referència que els aporti la seguretat d'una experiència lectora gratificant i plena en la nostra llengua. Per tal d'aconseguir-ho comptem amb l'energia i l'experiència, amb ganes de fer la feina ben feta i amb el respecte per un ofici, el d'editar llibres, que ens mou tant com l'amor a la bona literatura, de manera que no ens espanten ni les crisis ni l'enorme tasca a la que ens enfrontem. Creiem en la intel•ligència del lector i esperem poder-nos guanyar la seva confiança mitjançant un catàleg valent i acurat, alhora que coherent i necessari.
Els títols publicats per Periscopi seran textos contemporanis tant d'escriptors estrangers traduïts al català com manuscrits originals catalans. La característica que compartiran tots els llibres de l'editorial serà una visió literària diferent i original. Cadascun dels títols publicats haurà passat un minuciós procés de selecció que assegurarà que només es publiquin aquells títols que garanteixin una lectura profitosa i que aporti delit. Els autors potencialment publicables poden ser originaris de qualsevol cultura, edat i gènere, però es prestarà una atenció especial a aquells autors més actuals i que ens donin una visió moderna, atrevida i nova de la realitat. És per això que estem preparant un catàleg que inclou autors autors com David Foster Wallace, traduït al català per primera vegada, Karen Russell, finalista del Pulitzer d'enguany, Dave Eggers, el portuguès Gonçalo M. Tavares o el pakistanès Mohsin Hamid a més d'escriptors catalans com en Manel de la Rosa o en Tuli Márquez, de qui ben aviat se'n parlarà, i molt.



Esperem, doncs, que aquest viatge que acaba de de començar aconsegueixi transmetre la il•lusió amb la que estem treballant, i que els lectors notin la complicitat que pretenem transmetre i es facin seus cadascun dels llibres.

Gràcies Aniol.

La crisi pica amb força al sector del llibre. Recentment han tancat les llibreries Proa i la històrica Catalònia. Les vendes cauen en uns percentatges que se situen al voltant del 18% (en alguns casos concrets més) i tothom fa mans i mànigues per seguir endavant de la manera menys traumàtica possible, mantenint la línea, el projecte i mirant d’evitar al màxim els sotracs. Les empreses redueixen personal, busquen figures mediàtiques que els facin brillar els pressupostos (sovint sense èxit), malden per aprofitar totes les possibilitats de mercat i resen per aconseguir aquell èxit internacional sense precedents que els salvi de la deriva.
Enmig d’aquest panorama preocupant, fa uns mesos saltava una noticia important, de les que no seran mai portada però que potser ho haurien de ser si la literatura tingués el pes social que caldria i no fos un aspecte residual que queda apagat per les primes de risc, els sobres de sotamà i les corrupcions polítiques de tota mena. Qui sap, potser si la literatura tingués més pes social aconseguiríem tenir polítics més cultes i menys (presumptament) lladres, més humanistes i menys “economistes” i la manera de governar seria substancialment diferent i molt més humana. Però bé, aquesta és una reflexió de fons que fuig una miqueta del tema que ens ocupa.



El tema en qüestió és que una de les grans editores de llibres infantils i juvenils d’aquest país, Montserrat Ingla, deixava la direcció literària de Cruïlla després de molts anys d’estar fent una magnífica feina i d’acostar la gran literatura de qualitat als nens i nenes que el dia de demà hauran de fer brandar aquesta societat nostra.
Personalment, em sap molt greu perdre la Montse, i tot i que estic segur que ja sigui amb el seu projecte més personal, Arcàdia, o amb qualsevol altre, aviat en sentirem a parlar de nou, segueixo pensant que és un actiu important, aprofito per desitjar-li la millor de les sorts, sigui quin sigui el nou camí que enceti.

I pel que fa a la nova realitat, la solució empresarial adoptada ha estat que el director de Cruïlla, Enric Masllorens, assumís la direcció literària amb la col•laboració de tot l’equip d’editors. Així doncs, el volant de Cruïlla és ara a mans d’un home que coneix bé el món educatiu, que ha arribat a la gestió des dels esglaons savis, vius i actius de la docència i per això no he volgut deixar passar la oportunitat per demanar-li aquest tex que ens farà veure una miqueta més bé qui és Enric Masllorens.



Provinc del món educatiu. He fet de mestre, de director d’escola i també de professor i director d’Escola de Mestres. Tinc la ferma convicció que la sort de la humanitat està en l’educació, en les mans d’aquells cridats a educar, cridats a infondre raons per esperar i raons per viure. Ho entenc així. I un bon dia tinc la oportunitat de dirigir un editorial de llibre infantil i juvenil i llibre de text. Entenc que la literatura m’ha ajudat molt, que les lectures han estat molt importants en la vida i que llegir educa. Sovint penso en el meu cicle com a lector. Accepto el repte i aquí estic.

Cada persona forja el seu particular cicle de lectures d’acord amb les seves pròpies afeccions i marcat també per uns condicionaments. A la gent del meu tram històric, cultural i professional li va tocar, amb algunes variants, la seqüència que incloïa, al seu degut temps, llibres d’aventures i de pietat, relats fantàstics i romàntics, obres d’espiritualitat, religió i pensament social i polític, manuals útils, textos de formació científica i pedagògica, literatura contemporània, clàssica i altre cop contemporània, poca poesia i assaigs relacionats amb la feina d’educar barrejats amb manuals d’auto ajuda que amago en la lleixa més alta de la llibreria, per tornar i tancar el cicle amb bona literatura i llibres escollits pel plaer de llegir.

La meva biblioteca, força nombrosa i alhora molt heterogènia, naixia amb els primers llibres no obligatoris de literatura juvenil. Una biblioteca conreada amb el deler de la pròpia formació personal que s’ha anat estenent amb una mica de tot. Ara, per raons obvies, estic llegint molta literatura infantil i juvenil de nou. Jo tanco un cicle però voldria que servís per obrir-ne més en altres persones en poder editar bona literatura infantil i juvenil en català des de l’Editorial Cruïlla.

La majoria de llibres importants i interessants que tinc són “meus”. Necessito posseir-los i gairebé tots estan subratllats seguint unes regles particulars però fàcilment entenedores: una línia vertical al costat extern dels paràgrafs quan és interessant o m’agrada, dues línies vol dir més important, guionets quan no ho és tant, signes d’admiració o de qüestió i algun comentari amb lletra petita i llapis, línia sota l’escrit quan és vital o quan ho comparteixo molt ... I molts paràgrafs i llibres que m’agradaria haver escrit jo.

He de reconèixer que quan vaig per primer cop a una casa miro la biblioteca i els llibres que hi ha. M’agrada. Penso que diu molt de les persones. També he de dir que m’agrada trobar a les biblioteques literatura infantil i juvenil perquè no cal amagar-la ni arraconar-la a l’habitació dels nens perquè formen part d’aquest cicle personal que he parlat.

Gràcies Enric i molta sort.

Aquest cap de setmana passat es pot considerar com una fita història pel que fa a l’edició en català. En el decurs de la cerimònia de lliurament dels 41 Premis Octubre, l’editor Eliseu Climent anunciava que cedia el timó del vaixell a la seva filla Laia Climent.
Ara bé, tothom qui conegui l’Eliseu sap que la paraula retirada no existeix al seu vocabulari personal i, tal i com va dir ell mateix, és un combatent de trinxera i seguirà a la trinxera encara que la cara visible sigui ara la seva filla.
Per davant hi ha molts reptes. El primer mantenir Tres i Quatre com una de les grans editorials de casa nostra, com un pilar absolut i indiscutible de la cultura catalana. Això també inclou els sentiments de pertinença, saber que ets l’hereva de tot un somni i un projecte familiar d’una solidesa i d’una contundència absolutes. També li caldrà batallar contra un entorn cada vegada més hostil, per política i per mercat, batallar amb aquests canvis incerts que planen sobre el món del llibre i sobre la cultura feta i sentida en català.
Però sabent de qui és filla i veient que ha acceptat entrar en aquesta lluita, no tinc el més mínim dubte que la victòria és seva. Potser les batalles seran dures, però el triomf final serà al seu costat.
Amb el seu permís us reprodueixo el discurs que Laia Climent va fer per acceptar aquest canvi en la seva vida, tota una declaració de reconeixement al passat, de solidesa en el present i d’esperança en el futur.



Bona nit,
Autoritats, públic en general, amigues, amics, estimada família:

En primer lloc vull reconèixer l’esforç de les universitats valencianes per haver fet possible aquesta 41a edició dels Premis Octubre. També, i de tot cor, vull agrair el recolzament de totes i tots vosaltres que, en moments delicats, heu continuat donant-nos suport una vegada més. El meu respecte també cap als cantants, poetes, autores/autors i tota la gent d’aquesta casa que s’ha dedicat amb il•lusió a l’organització d’aquesta nit.

Com bé sabeu, els Premis Octubre van néixer ara fa 41 anys, quan jo tenia tot just 4 mesos. Vull dir, amb això, que he viscut i conviscut tota la meva vida amb aquest referent.
Un referent que és compartit per una grandíssima quantitat d’intel•lectuals d’arreu dels Països Catalans. De menuda, m’era de gran familiaritat anar de taula en taula la nit dels Octubre com si, molts dels convidats, foren familiars meus. Però encara recorde amb més estima, i crec que s’escau rememorar-ho aquesta nit, els dinars del diumenge de Joan Fuster amb els seus amics més pròxims. L’endemà dels Premis, una vintena de persones gaudien d’una bona conversa amb el nostre irònic homenot tot això amerat d’un exquisit menjar a Casa Salvador de Cullera, a la vora d’un canal de l’Albufera.
Molts de vosaltres podreu pensar que això és història romàntica d’un temps passat i que no conforma la literatura ni tampoc produeix l’empenta necessària per portar endavant una empresa. Teniu raó, així és. Però no hem d’oblidar que això és el que ha configurat la meva vida, en definitiva la meva percepció del món i, més concretament, de la literatura.



De ben segur que la creació no seria per mi el que és havent crescut en un altre context. La proximitat als sabuts del nostre temps ha fet que entenguera que tot és possible. De més a més, l’extrema empenta de la meua mare i del meu pare, empenta que totes i tots vosaltres conegueu segurament més bé que jo, m’ha proporcionat la força per assolir qualsevol objectiu desitjat.
Quan els meus pares, ara fa uns mesos, em van proposar de fer-me càrrec de l’editorial, vaig sentir una emoció contradictòria. Per una banda, què podia desitjar més una professora de filologia catalana que viure el dia a dia de la creació literària? També, què podia desitjar més aquesta persona que portar endavant aquella editorial amb què havia conviscut des del seu naixement? Però malgrat tot, per una altra banda, se’m representava un canvi radical en la meva vida. La feina tranquil•la d’investigadora i docent universitària passaria a un ritme acceleradíssim on havia d’incloure: fills, amics, universitat i una editorial amb 1000 títols en el seu fons. Malgrat aquestes contradiccions vaig acceptar amb la més gran il•lusió.
El pas següent era veure què podia aportar jo a una editorial tan consolidada. En les meves classes de la universitat, la meva dèria sempre ha estat formar gent pensant, formar alumnes amb una mirada crítica suficient per tal de poder fer front al nostre món. Amb l’editorial, jo sabia que havia de continuar aquesta manera de fer, molt pròpia meua, en la qual em reconec.



De fet, tampoc se n’anava tant del que el meu pare i la meva mare havien construït com a projecte. Per exigències de l’època, des dels anys setanta, aquesta editorial es va gestar ja amb l’única intenció de construir una cultura, una literatura tantes vegades estroncada en la nostra història. Per això, Tres i Quatre s’ha encarregat d’elaborar no solament el cànon català amb les seves diverses obres crítiques i completes –com ara la de Josep Maria de Sagarra, la de Miquel Batllori o bé la de Vicent Andrés Estellés- però també una mirada nova i poderosa de la nostra cultura naixent.
Això que pot ser pensem que està passat de moda i que era propi del postfranquisme, ens adonem que es troba en la més rabiosa actualitat. Els desastres socials, culturals i econòmics ens fan entendre que l’editorial ha de posar el seu granet de sorra per construir una societat millor. De la mateixa manera que la intenció primera de les meves classes de la Universitat Jaume I són, i continuaran sent, potenciar el pensament crític, el context, una vegada més, ens obliga a mantenir-nos despertes i desperts en qualsevol que siga la nostra feina. És per això que defensarem sempre una mirada desperta tot seguint el sentit fusterià resumit en l’aforisme: “com que els metges no ho prescriuen, el personal no pensa”. En efecte, no podem oblidar, i menys aquesta nit, que Joan Fuster va ser el nostre gran pedagog, tal i com ho reclama Joan Iborra i també el catedràtic Vicent Salvador. A Diccionari per a ociosos, l’assagista insisteix que “llegir no és fugir’ sinó “seguir vivint”. Com explica Salvador, per a Fuster el llibre és una “màquina de pensar”, un refinat artefacte de cultura que obliga a llegir i a rellegir”.



D’altra banda, la tasca d’una editorial es troba en contacte directe amb la creació, activitat que reflecteix constantment les angoixes i els anhels de les autores i els autors reflex de la nostra societat. En efecte, és la paraula, tant de l’assaig com de la narrativa, de la poesia o del teatre, la que ens mostra el dolor social, la que ens arrossega en la nostra misèria però, alhora, també ens allibera d’aquest jou diari que patim. Les metàfores, les irones, en definitiva, tots els jocs del llenguatge ens transporten d’un extrem a l’altre de les nostres emocions. Som conscients que gaudirem i patirem a tota hora del dolor de l’escriptura. Des de l’editorial volem viure i transmetre a les lectores i lectors aquelles tristes sensacions que tants i tants escriptores i escriptors han narrat o poetitzat. M’arriben tot just al pensament les imatges del Spleen de Charles Baudelaire, la foscor de Novalis o bé la tristesa en els versos estellesians.
En efecte el dolor de la creació apareix en tants i tants escrits. Recordem també les paraules de la nostra estimada poeta Maria-Mercè Marçal:
La mancança. Sovint el fet d’escriure em sembla que estrafà el vell càstig de les Danaides: omplir sense treva un recipient sense fons. Aigua en cistella. Veure buit immediatament l’espai que ens semblava curullar: amb vida, amb llenguatge. La vida s’escola; el text és ja altra cosa que tu. Aquell “qui” que volia projectar-se, trobar-se, reconèixer-se en l’aigua, ha estat només convidat a beure la set en la copa de les paraules. Precisament a través de l’escriptura sap que mai, per més que escrigui, no aconseguirà de dir el secret que demana, a crit dintre seu, de ser publicat. I això és el que l’empeny a seguir escrivint, encara. (Marçal, 1995a: 5-6)



Aquesta mirada dolorosa de la creació però productora de pensament és la que ens agradaria transmetre a totes aquelles persones que, d’una manera o d’altra, seguiu la feina d’aquesta editorial: ja sigueu lectores, lectors, o bé llibreteres, llibreters, autores, autors. Ja no venem més l’objecte llibre, sinó que venem el valor intel•lectual ja siga internàutic, en paper, en conferències o bé en passejades, com les que vam gaudir aquest estiu amb autors com Joan Franscec Mira, Jordi Llavina, Rafael Gomar o Joaquim Caturla, entre d’altres. I és el contacte constant amb tots, i dic tots, els graons el que construeix finalment la literatura. Com deia Fuster parlant d’ell com a escriptor, “Si, a més, el nostre problema és que hem de contar amb una gent que llegesca les coses que escrivim...”.
Així doncs, per acabar, he de dir que intentaré ajustar aquesta editorial a les exigències productives del segle XXI tot transformant-la en una plataforma literària molt activa que genere pensament i diàleg de manera constant, la qual cosa segueix en definitiva la línia dels meus pares. I per tant, hem de ser conscients que aquesta mirada proactiva de tots els estaments de la literatura, amb els dolors i alegries inherents, s’està produint en bona part ara, avui i aquí. Totes i tots vosaltres, acudint als Premis Octubre, sou part implicada de la creació literària, de la configuració de la nostra societat i del nou pensament que estem ara gestant. Totes i tots vosaltres, acudint als Premis Octubre, sou partícips actius del nou món que els valencians i catalans en general estem intentant crear.



Us torne doncs a agrair de tot cor la vostra assistència i espere que gaudiu d’aquesta vetlada. Moltes gràcies.


Gràcies Laia i tota la sort del món en la segona part d’aquesta aventura engrescadora!

La Casa del Llibre ha apostat amb força per la literatura digital amb la creació d’un segell especialitzat, Tagus, amb uns plantejaments actius i ambiciosos, publicar dues o 3 obres al mes, de diferents gèneres literaris, accessibles des de qualsevol lector i amb uns preus entre els 2’99 i els 4’99 euros, tot i que el dia de llançament, els llibres es podran adquirir a 0’99 euros.



L’editorial és la culminació d’un projecte que es va encetar l’any passat amb la comercialització de la màquina, l’e-reader tàctil Tagus. El segell es va estrenar en societat el mes de juliol passat amb una novel•la negra Un pequeño paso para el hombre, de David Vicente; una novel•la juvenil Primer verano en piedras verdes, de Enrique Gómez i una novel•la història, La hilandera de Flandes, de Concepción Marín.
Al front d’aquest projecte, una editora amb experiència, passió i ganes, l’Adelaida Herrera, a qui li he demanat quatre ratlles sobre aquest interessant projecte de present i de futur que lidera. Aquest és el resultat:



La experiencia de leer
Parece mentira, ahora que lo pienso, pero han pasado más de quince años desde que pisé una editorial por primera vez. Recuerdo la emoción y los primeros pasos por aquellos pasillos llenos de historias, de autores y sobretodo, muchos, muchos libros. Por aquel entonces ni intuía lo que el futuro iba a deparar al mundo editorial. Un futuro en el que los lectores ya no pasarían páginas sino que deslizarían sus dedos por una pantalla táctil.
Hace apenas seis meses me propusieron un reto fantástico: Casa del libro, en su intención de dar un paso más allá en el mundo digital, iba a crear un sello editorial exclusivamente digital adaptándose a las nuevas tendencias y necesidades del lector. Un proyecto nuevo e ilusionante lleno de posibilidades a experimentar. Una gran oportunidad para los lectores de descubrir nuevos talentos. Una ventana abierta para nuevos autores para ser descubiertos por los lectores.
Ediciones Tagus nació el pasado 12 de julio.
El mundo editorial ya era de por sí apasionante, leer, corregir para intentar mejorar la obra para el lector, trabajar codo con codo con el autor cada detalle del texto, del título, de la imagen, es una experiencia enriquecedora cada día, pero con la llegada del libro digital esta experiencia crece y se multiplican sus posibilidades. Hoy me encuentro inmersa en un proyecto fascinante que va más allá de un sello editorial, hay todo un mundo en torno al libro creado para el lector, un mundo que combina e integra el mundo físico de las tiendas y el digital. Un mundo creado para avanzar y aportar al lector algo más que una buena lectura, toda una experiencia que comienza con la elección y compra del libro, que hoy se puede hacer de una forma sencilla online y también en las librerías físicas a través de tarjetas descarga, y que continúa leyendo cómo, dónde y cuándo él quiera. Una experiencia que permite, desde una comunidad, mantener el contacto a lectores, autores y editores. Una cercanía entre lector, autor y editor hasta ahora inimaginable.



Me gusta la romántica idea de estar haciendo algo por la cultura de intentar crear nuevos lectores, personas que se sientan cómodas con las nuevas tecnologías y que encuentren en este mundo creado en torno al libro lo que están buscando, un soporte accesible y sencillo (como es el ereader Tagus), una amplia variedad de contenidos (casadellibro.com es la mayor librería digital del mercado), y unos precios que permiten leer a todos (obras a 0.99 €, 2.99€ y 4.99€) y una comunidad abierta donde todos escuchamos a todos.
Para acabar permitidme hacer de madre orgullosa y mostraros la obra de David Vicente, el primer autor editado en este nuevo sello: Un pequeño paso para el hombre.
Hasta siempre.

Gràcies Adelaida.

No descobreixo res si dic que estem vivint temps complicats on moltes apostes s’enfonsen quasi abans d’haver nascut i d’altres van desapareixent pel camí. També és cert, que el sector editorial, malgrat la crisi i els plors perennes, es manté amb més o menys treball i és poc habitual que hi hagi editorials que tanquin portes. Potser per això i per molts altres motius, sempre és una alegria renovada anar rebent de manera periòdica els llibres que publica Arcàdia.



Arcàdia és un segell independent, creat l’any 2004 (li queden dues passes per arribar als 10 anys de vida) per tres magnífics activistes del món editorial, els editors Montse Ingla i Antoni Munné i el llibreter Antonio Ramírez que, per si no tenien prou feina en les seves respectives parcel•les, es van embarcar per crear un segell dedicat a les idees, al pensament contemporani que ha editat llibres de George Steiner, Zygmunt Bauman, Ian Buruma o Hans Magnum Enzesnberger, entre d’altres, amb èxit més que notable.
El darrer llibre que han publicat és La poesia del pensament, de George Steiner, en traducció de Josefina Caball Guerrero, una petita joia, un llibre complex però deliciós que exposa la relació entre la filosofia, la poesia i el llenguatge i que acaba sent una passejada brillant per la tradició cultural d’Occident.
Establint lligams entre Hegel i el “non, rien de rien, non.. d’Edith Piaf, qualificant-nos de primats dotats de la capacitat d’utilitzar la metàfora, parlant de la “gravitas” de Lucreci o de la “pesanteur” de Simone Weil, referits al pes material del pensament, Steiner traça aquesta ruta de llarg recorregut on la paraula es converteix en protagonista i manté el control de dues disciplines que quasi mai abans s’han vist amb tanta comunió com després de llegir aquest assaig.



L’autor parisenc apunta les restriccions que defensava Valéry tot afirmant que “el que és més bonic és necessàriament tirànic” o les paraules de Hegel quan qüestionava la traducció dient que era “com un vi del Rin que ha perdut el buquet” i de mica en mica ens condueix amb saviesa i emoció cap a la possibilitat d’obrir la porta als gèneres híbrids, a la viabilitat de relacions entre literatura, filosofia, música, art figuratiu i abstracte com una poesia post-textual sense que això impliqui trencar amb el passat històric i cultura d’Occident.
Li he demanat a Montse Ingla, dues ratlles sobre aquest llibre, sobre la relació personal amb l’autor i, és clar, sobre aquesta apassionant i romàntica aventura. Aquest és el resultat.



George Steiner és un dels autors emblemàtics d’Arcàdia: la nostra aventura editorial va començar el desembre de 2004 amb la publicació de la seva conferència La idea d’Europa, amb un èxit notable. Els tres socis i fundadors d’aquest petit segell editorial, l’Antoni Munné, l’Antonio Ramírez i jo mateixa, volíem crear un catàleg dedicat plenament a l’assaig amb la vocació de difondre el pensament contemporani i la història de les idees. Tot i que sempre hem estat oberts a totes les disciplines, amb el pas dels anys, la nostra tria s’ha decantat sobretot per les més humanístiques. Els nostres gustos personals, d’una banda, i l’oportunitat (o l'assequibilitat) en la contractació dels drets dels llibres han marcat d’una manera determinant el que hem publicat fins ara.Fem molt pocs llibres al cap de l’any, però els que fem els preparem amb cura i sempre amb la complicitat dels seus autors. Ens interessa, sobretot, posar a l’abast dels lectors que ens segueixen textos que contribueixin a esmolar l’esperit crític. I, en aquest sentit, també des d’Arcàdia, promovem en col•laboració amb institucions culturals del país, cicles de conferències, converses, debats a l’entorn del món de les idees.

Gràcies Montse.