De vegades, l’univers editorial ens sorprèn amb l’edició de peces delicades i singulars, que trenquen la norma i que ofereixen la conjunció de moltes coses que rarament es donen juntes. I si, a més, porten la firma d’algú a qui coneixes i aprecies, la joia és doble... o triple (que en això de gaudir, com més millor).
En aquest cas que ens ocupa, el llibre Tu corazón en un cofre que ha editat Lumen, la llista de singularitats és prou notable. D’entrada, i començant per l’exterior, per la part estètica i visual, fent honor al títol trobem el llibre a l’interior d’un cofre, una despesa extraordinària que les editorials no acostumen a assumir si no estan absolutament segures de tenir entre les mans una petita joia. L’edició, luxosa, cuidada, amb tota mena de detalls i de petites o grans accions que la doten de presència, que captiven a primera vista.



Però el vestit acabaria sent foc d’encenalls si l’ànima no fos potent i amb tota la capacitat per enamorar sense concessions, per anar rendint tota mena de lectors sense límit ni d’edat ni de condició. Rebecca Beltrán coneix bona part de les feines del negoci editorial, però mai abans s’havia decidit a saltar la barrera, a deixar l’anonimat de la producció i la gestió per passar a la primer fila, a responsabilitzar-se de l’autoria d’una història. Ara em temo, una vegada vist el resultat, que l’experiment tindrà continuïtat i llarga vida.
Partint d’un cor clàssic, el de la Blancaneus, la Rebecca ens convida a passejar per un catàleg intens de cors. De gel, salvatges, immortals, somiadors, miops i a anar descobrint un grapat de coses, la morfologia, el funcionament, les al•lèrgies, les cançons que els hi van bé. Un catàleg passional i apassionat d’aquest òrgan capaç de provocar tota mena de sentiments i d’emocions. El text és suggeridor i emocionant, carregat d’imaginació, de picades d’ullet, de vida i batecs inquiets. Una pura delícia des del començament fins el final.



I l’altre 50% de l’ànima del llibre són les il•lustracions de Mercè López, que s’adapten com un guant a la història i que, a més, com la grandesa de les grans imatges, tenen la capacitat de crear la seva pròpia història, el seu personal nivell de lectura.
M’estalvio dir, suposo que ja ho haureu notat, que és un llibre que no ha de faltar a la vostra biblioteca. Per acabar-ho d’arrodonir, la Rebecca i la Mercè ens expliquen els secrets i les intimitats d’aquesta peça singular.



La Rebecca...

Quan parles amb escriptors, sempre et diuen el mateix: l’escriptura és un treball solitari. Alguns gaudeixen d’aquest retir, d’aquesta solitud, i fan de la seva obra el sostre i la paret darrera de la qual viuen durant el temps de creació. D’altres ho pateixen com una condemna agredolça. Però el naixement de Tu corazón en un cofre incompleix feliçment aquesta regla.
Tu corazón en un cofre es el fruit d’un part múltiple, però no pel nombre de fills sinó de mares. És un llibre a sis mans, composat per la Magela Ronda, l’editora i mestressa de cerimònies, la Mercè López als pinzells i jo mateixa. L’espurna d’inspiració es va encendre a la ment de la Magela, qui em va presentar el projecte segura de que jo podria donar-li veu. Ella estava convençuda; jo no tant, ho confesso. Però l’entusiasme d’aquesta editora s’encomana i només hi vaig dubtar un segon abans de donar-li un sí rotund. Si era una bogeria, volia fer-la amb la Magela.



Després em va mostrar la feina de la Mercè, que viu a París, i em vaig acabar d’enamorar. Només amb la visió d’un parell de treballs seus vaig començar a desitjar amb bogeria que donés cos als meus personatges, vida, llavis, mans i ulls.
I així va néixer el llibre. Correus aquí, correus allà… Jo arranjava els textes amb la Magela i quan el teníem més o menys enllestits, els enviava a la Mercè i, ho confesso per primera vegada, esperava ansiosa el seu mail com un nen la Nit de Reis, perquè sabia que em sorprendria i em dibuixaria un somriure a la cara, d’aquells que mantens fins i tot quan dorms. I aquí tenim el resultat: un llibre que va néixer de les nostres il•lusions i que hi porta un bocí del nostre cor a cada pàgina.

...i la Mercè



Fa casi un any em va trucar la Magela Ronda proposant-me dos projectes per que n'escollís un. Poques coses m'inspiren més que els cors així que no vaig dubtar gens. M'agrada buscar l'ambigüitat en els temes que estic il.lustrant i el cor és una ambigüetat en ell mateix. En la relació vida-mort, sentiments positius-negatius, físic-simbòlic...
Quan vaig rebre els contes de la Rebecca vaig esperar una miqueta a que el sol es decidís a sortir en la gris tardor parisina i vaig baixar al cafè que hi ha davant del meu estudi. M'agrada llegir els textos en un espai diferent d'allà on treballo per deixar que la ment se m'en vagi més fàcilment. Baixava pensant: “Bueno, fins que em cansi i un altre dia segueixo” però només trobar-me amb aquesta madrastra de cor sec que guarda obsessivament tot de cors en una càmera secreta em vaig quedar totalment atrapada per les històries de la Rebecca.



Cada història té la mescla justa de tendresa i duresa que m'enganxen, amb històries intel.ligents i precioses, protagonitzades per personatges plens de personalitat i matissos.
Em queien fantàsticament i això és boníssim perque els personatges i la seva atmòsfera és el principal motiu de la meva feina com a il.lustradora.
Amb les històries tan variades de la Rebecca, que van d'una punta a l'altre del món, de la neu al tròpic, de la música de Nova Orleans a les illes de l'antiga Grècia, em venia de gust que cada pintura tinguès un color dominant i que la imatge del cor estés present en totes elles, de forma més o menys evident. Això em permet també barrejar el món real amb el món simbòlic que li conferim al cor.



La feina d'edició de la Magela ha sigut interessantíssima, ens proposava un llibre en el que la creació anava en tots els sentits, partia d'ella, passava per la Rebecca, que escrivia els textos, jo els il.lustrava i la Clara els hi donava forma gràfica al final. Però també jo suggeria coses pels textos o la Rebecca per les il.lustracions, de vegades era la Clara la que originava una proposta i la Magela suggeria un element per il.lustrar... En totes direccions i amb una total avinença de gust!
Ha estat un plaer treballar amb totes elles.
Crec que això ha fet que el nostre llibre fós molt divertit en el seu procés de creació y ha acabat donant un objecte preciós!

Gràcies Rebecca i Mercè!

Pas a pas, llibre a llibre, la Care Santos s’està convertint en una de les grans autores de casa nostra. Treballa en diferents camps, diversifica els gèneres, però la seva solidesa literària és un valor a l’alça. En aquests temps on és fàcil trobar-te ídols de marbre amb els peus de fang o flors d’un dia, la Care és un acer que es va forjant amb caràcter i rotunditat a mida que passa el temps.
El seu nou llibre és L’aire que respires, una història d’aquestes que li agraden i on pot mostrar tot el seu potencial, les de nissaga, les que no es tanquen en un període concret i que salten del passat al present i del present al passat demostrant que res no es tanca mai del tot, que sempre hi ha punts que queden oberts i que el pas del temps en una teranyina que ho abasta tot i moltes vegades sense que en siguem del tot conscients.



Però, a més d’aquest plantejament global, L’aire que respires és un aire ple de pols, d’aquesta pols de vegades evident i de vegades imperceptible que s’amaga entre les pàgines dels llibres, d’uns llibres que són saviesa però que també són cobdícia. Aquesta història que ens explica la Care és plena d’amor pels llibres i, tal i com passa amb tots els sentiments humans, no hi ha només una única classe d’amor i per això el relat creix, s’enriqueix i es ramifica amb moltes variants d’aquest amor.
Llibres prohibits, desitjats, rebutjats, perduts, retrobats, venuts, comprats, robats. La Care posa la seva creativitat al servei d’una passió i una vegada més se’n surt amb nota molt alta, demostrant de nou que és un dels noms que cal tenir sempre en compte i que no es pot deixar passar cap de les seves novel•les sota risc de penediment etern.
És ella l’encarregada de dibuixar-nos la ruta de L’aire que respires:



TOT DIT
Després de dos mesos d’anar amunt i avall parlant d’una novel•la que has escrit, és difícil dir alguna cosa que no hagis dit encara. Tot i així, miraré de fer-ho, perquè l’espai —i l’amfitrió— s’ho mereix i perquè vull demostrar-me que encara no està tot dit, de L’aire que respires. Ni molt menys.

Em fa molt feliç haver escrit aquesta novel•la. Hi sóc, d’una manera o altre, en totes i cadascuna de les seves pàgines. Hi són algunes de les meves dèries de joveneta (per exemple els poetes romàntics) i algunes de les meves obsessions de persona adulta (per exemple els llibres antics, cars, impossibles d’aconseguir). Hi ha l’escenari de sempre: el de l’honestedat, el de la il•lusió, el de l’amor per cada pedra i cada bri de pols de carrer. És a dir: hi ha Barcelona, però també El Maresme on vaig néixer. Hi ha personatges que convidaria a sopar a casa meva, si pogués i es deixessin. Monsieur Victor Philibert Guillot, per exemple. M’agradaria tenir-hi una conversa sobre la mandra que fa la política i l’haver de tenir una opinió formada i contundent de cada cosa. Però, sobretot, m’agradaria ser amiga —i rebre sovint— el llibreter Àngel Brancaleone i la seva colla de col•legues guillats. M’agradaria participar de les seves guilladures tot i que no m’hi voldrien, perquè sóc una dona. Una dona que llegeix i escriu. Un exemplar exòtic d’una espècie perillosa.

Podria dir que m’ho vaig passar molt bé escrivint aquest llibre, però em penso que això és palès, en llegir-lo. Estic convençuda que aquestes coses s’encomanen en cada paraula. Potser no és tan evident que mai cap història no m’havia obsessionat com aquesta. Fins al punt de no deixar-me dormir, ni fer res més, sinó escriure i escriure hores i més hores, fins a setze al dia.



El cas és que amb aquesta novel•la he entès una cosa que en certa manera ja sospitava: l’obsessió millora les novel•les, les fa més brillants, més de debò, les arrodoneix, les omple de detalls. L’obsessió millora les novel•les però balda els novel•listes, caldria afegir.
Ara, tota farcida d’obsessions i d’aquelles emocions que esmolo sempre que escric, la novel•la ja és dels lectors. M’he adonat que els Brancaleone enamoren fins i tot els homes més eixuts. M’agrada parlar d’ells com si fossin de la família. M’agrada fer que sí amb el cap mentre algú altre opina que son bona gent, o es dol del seu destí, o en canta les virtuts. És com si em parlessin d’algú de la família. I és que els personatges d’aquesta novel•la ja ho són, de la família, però d’una que té milers de persones, a la quan em fa molt feliç pertànyer: la que formem els éssers de ficció, els lectors que en gaudeixen i aquella que un bon dia, si fa no fa per casualitat, se’ls va imaginar. Un luxe de parentela.
I ara em penso que sí, que ja està tot dit, de L’aire que respires. Si més no, per la meva banda. Ara heu d’opinar vosaltres.


Gràcies Care

El periodista Albert Lladó, editor de la Revista de letras, acaba de fer el salt a la novel•la amb La puerta (Afortiori Editorial 2013) després de publicar un llibre de relats, un d’entrevistes i un d’aforismes.
L’Albert aconsegueix que el seu protagonista, a qui la lectura de l’obra fa intuir alguns punts de proximitat amb l’autor, es mogui per la ciutat de Barcelona, convertida una vegada més en escenari vital i en alè d’argument i que es vagi dibuixant un encadenat de postals gens turístiques que, a la vegada que són escenes de la història, aspiren a convertir-se en el pols real de la vida.



Podrien ser fotogrames detallats d’una realitat que s’encomana, que conviden a ser descoberts o visitats de nou i que a mans de l’autor basteixen tot un univers personal, de vegades oníric però sempre d’una solidesa aclaparadora.
L’Albert va dibuixant imatges de vegades càlides i delicades, de vegades d’una contundència rotunda i absoluta, sempre al servei de la construcció d’aquesta història que creix pàgina a pàgina de la mateixa manera en què va creixent la ciutat, a força d’acumular racons, descobriments, lectures i experiències, amb la suma de la mirada minuciosa, el cervell àgil i la descoberta sorprenent.
El mateix Albert, amb aquesta visió d’imatges sòlides i encadenades ens presenta la seva visió personal del llibre:

I
Novela-palimpsesto
Me gustaría pensar que La puerta es un libro que contiene muchos libros adentro. He querido ofrecer al lector una suerte de abanico para que sea él quien escoja su propia novela. Podrá leer, según su opción de lectura, una historia de amor (a una mujer y a una ciudad), un relato de iniciación, una reflexión sobre la pérdida, un homenaje a Jesús Lizano, un acercamiento a los principales símbolos de la masonería, una ruta por los bares modernistas de Barcelona, una lucha entre las divergentes teorías de conocimiento (racionalismo versus empirismo), un guiño a Cortázar y Breton, o simplemente un sitio donde escuchar jazz y recordar a la Nouvelle vague.

II
Cuaderno de notas
El narrador escribe un cuaderno de notas como los que utiliza Bryce Echenique en su díptico Cuadernos de navegación en un sillón Voltaire. Se trata de un ejercicio de memoria (por lo tanto, de construcción, de artificio literario) desde donde trabajar la autoficción. El protagonista se llama Albert Lladó para establecer un juego de acercamiento, verosimilitud, y más tarde de distancia, con el autor.



III
Hermenéutica intuitiva
El protagonista avanza des-velando símbolos y señales, descubrimiento conexiones, como parte de un proceso de búsqueda intuitiva, a partir de coincidencias, nunca como una investigación apriorística. La única brújula posible es la casualidad, fenómeno al que los surrealistas llamarían “azar objetivo”, y que Cortázar rebautizaría como “figuras”. El propio proceso de escritura está lleno de esos encuentros fortuitos (la editora se llama De “La Puerta” y en el bloque de pisos en el que transcurre la acción vivió -lo supimos después- un periodista que escribía en el mismo diario que yo y que se apellidaba igual).

IV
Arquetipo
Blanca, siguiendo arquetipos como La Maga o Nadja, es un genio inspirado e inspirador que funciona como puerta hacia lo maravilloso. El encuentro con la mujer es el auténtico puente que conecta con un mundo distinto al ordinario.

V
Lo periférico
La masonería no es presentada como un lugar secreto desde donde se conspira, sino una forma más que encuentra el protagonista para interpretar conceptos como libertad o igualdad a través del ritual, cuando el lenguaje, gastado, le es insuficiente. La noche también es, entonces, una mirada nueva a la ciudad, que se convierte en mapa y mito. Son maneras de luchar contra la acumulación de inercia, tipos de resistencia ante lo establecido, contra los dogmas, una apuesta por la heterodoxia como paradigma. Leeremos, así, que pasear diferente es pensar diferente.




VI
Literatura potencial
La puerta es un ejercicio de reescritura. La edición primitiva, publicada hace tres años, ha ido modificándose oración a oración como en un ejercicio de OuLiPo (Ouvroir de Littérature Potentielle). El experimento consiste en trabajar la idea extendida de que todo autor siempre está escribiendo el mismo libro. El argumento ya dibujado anteriormente será el escenario y el límite desde el cual, paradójicamente, se rastreen las brechas para la libertad creativa.

VII
Imágenes y premoniciones
Hemos incluido fotografías que ilustran un itinerario. Algunas, ayudan a documentar la atmósfera. Otras, por su situación aleatoria en el libro, funcionan como una especie de premonición. Imágenes que son analepsis o prolepsis. Se convierten, claro, en una parte más del relato.

VIII
Eterno retorno
La estructura es circular, y la primera y segunda parte repiten los nombres de los capítulos en un índice al que hemos llamado “ruleta”. Las referencias a Heráclito o Nietzsche van en este sentido. Deleuze y Guattari, en Mil Mesetas, diferencian dos tipos de tiempo. Por un lado, el Cronos, el tiempo considerado “normal”, el orden, que es mesurable con las medidas estables del reloj. Es el tiempo en el que vive el narrador cuando está escribiendo el cuaderno de notas. Por otro lado, tenemos el Aion, el tiempo que no se puede atrapar, que no es hoy ni mañana, que no tiene territorio, que huye (el pasado que el narrador intenta recrear con su escritura).



IX
Lo Bello y lo Trágico
Las palomas y las cigüeñas, así como otras alegorías más o menos evidentes, ponen en conflicto los opuestos, las apariencias y la confusión entre el territorio de la estética y de la ética.


X
Puertas abiertas
La muerte es una transmutación, un cambio de ciclo que nos devuelve al niño que hemos sido, y zarandea al protagonista, que deambula entre el nihilismo pasivo (agorafobia) y el nihilismo activo (creación).

Gràcies Albert.

Genís Sinca és un periodista que s’ha anat especialitzant en nissagues familiars i biografies. Ha escrit les del polític Heribert Barrera o la de Joan Uriach, el conegut doctor Biodramina i també s’ha endinsat pels budells de grans nissagues de metges catalans a Vida secreta dels nostres metges. La seva primera visita a la ficció no ha pogut ser més profitosa ja que la primera novel•la, Una família exemplar, es va endur la darrera edició del premi Josep Pla.



De fet és llibre podria ser ben bé la traducció a la narrativa del destil•lat que ha aconseguit a força d’endinsar-se pels racons familiars dels grans personatges de la nostra societat. Aquest bagatge fonamental, fet a base de sociologia, d’història, de relacions humanes, de neguits, de passions i d’intrigues, s’ha convertit en l’eina de fons que l’hi ha permès construir aquesta història que, segons ha explicat el mateix Genís vol ser el primer lliurament d’una trilogia que enfronta dues grans nissagues clàssiques de la més genuïna burgesia catalana. Dues concepcions de vida de riquesa i quasi de país, cara a cara. El casament de la pubilla dels Bou-Antich, provinents de Tortosa, la Marina Bou, amb un, en aparença gendre meravellós, el Ricard Mirabaix, dels Mirabaix de Manresa, obre la capsa dels trons.
La nissaga històrica s’enfronta als nouvinguts sense gaires escrúpols. Interessos diferents, maneres de fer sovint oposades i de fons el retrat del país que tenim. El mateix Genís ens fa cinc cèntims




Amb "Una família exemplar" volia confrontar dues maneres de pensar, dues corrents filosòfiques a través de l'enfrontament de dues famílies catalanes: per una banda, el determinisme familiar (els Antich de Tortosa), que se sustenta en la creença que qualsevol persona viu influïda permanentment i constant pels avantpassats i la càrrega que suposa posseïr patrimoni, nom, història; i per l'altra, l'existencial (els Mirabaix), pels quals els individus són capaços de llaurar-se un destí totalment independent i propi, partint de zero, començant del no-res, capaços d'edificar-se l'existència, la vida, segons la pròpia voluntat, prescindint del passat i fixant-se només, en el futur i les ganes de capitanejar el destí. M'interessava desenvolupar una història en clau tragicòmica, suficientment truculenta i amena en que, a llarg plaç, es demostrés que, en realitat, el que compta és la presa de consciència de l'individu com a entitat pròpia, capaç de prendre decisions importants i autèntiques, fins a cert punt transcendental, que puguin beneficiar la societat i la comunitat que l'envolta, una clara barreja entre determinisme i existencialisme que, també, el beneficiï a ell mateix. Una història (escrita en tres parts), en que es demostri que, al final, només guanyen les bones persones, la bona gent. En el resultat d'aquest primer assalt, d'aquest primer llibre, a Una família exemplar guanyen, de moment... els dolents de la pel.lícula.

Gràcies Genís

La narrativa curta, tret d’algunes honroses excepcions, és un gènere pot estimat pel sector editorial, tret, és clar, que porti la signatura d’una d’aquestes plomes il•lustres que converteixen en vendes qualsevol cosa que toquin. Tot i així, sempre he pensat que si bé és un gènere que en força casos, pot arribar a ser molt irregular i fins i tot una excusa simple per amagar manca d’idees i simplicitat de plantejaments, també és cert que un bon llibre de relats és un magnífic artefacte de lectura capaç de proporcionar plaers concentrats i intensos.
Hi ha històries que no demanen 500 pàgines per a ser explicades i si l’autor sap trobar la veu, el registre i el grau d’intensitat necessari per a cada ocasió,el resultat és sempre magnífic.



Voliana Edicions, un petit segell d’Argentona dirigit per Jordi Solé és el responsable de la publicació de La nit als armaris, l’estrena literària de Raquel Picolo, una autora de les Valls d’Àneu que presenta un conjunt de contes amb un seguit de punts que els fan interessants.
D’entrada l’ús de la llengua que no defuig en absolut els localismes, les sempre meravelloses i enriquidores variants geogràfiques, una opció complementada amb un recull final de paraules i expressions. I més enllà de la paraula, els sentiments, les interseccions cada vegada més sovintejades i abruptes entre el món rural i les tecnologies i els plantejaments urbans, una dicotomia indefugible i sempre traumàtica i tot plegat ben amanit amb la sàvia construcció de les històries i els personatges, un treball sòlid, amb un bon tractament dels temes i les imatges que es reflecteixen en aquest conjunt d’històries que no deceb.
I ningú millor que la mateixa Raquel per guiar-nos en aquest viatge de final satisfactori.
Diàleg amb els lectors



Jordi Cervera m’ha demanat que escrigui sobre la meva relació íntima, com a autora, amb La nit als armaris (Voliana Edicions, 2012). L’emoció predominant està lligada a l’experiència de la publicació. El que sento vers La nit als armaris, el meu primer llibre de ficció publicat, s’assembla molt al que vaig experimentar amb Casa Barrina, el primer text literari que em van publicar (L’Ovidi i altres narracions. Editorial Proa, 1999).
El dia que vaig tenir a les mans el recull dels divuit relats finalistes del Premi Vent de Port de 1999 vaig saltar d’alegria. Em sentia feliç per l’edició; pel magnífic pròleg de Jordi Pàmias, que parla del narrador de Casa Barrina i del testimoni sentimental i cultural del conte; per la il•lustració de Gustau Chamalanch, que abraça les tres generacions de la història. Va ser una alegria espontània i sense cap pretensió.
Però l’experiència del primer Vent de Port em va encendre les ganes de ser escriptora i vaig començar a escriure amb intencions de publicar en solitari i tenir lectors. Entre Casa Barrina i La nit als armaris vaig escriure dues novel•les , una novel•la infantil i alguns guions literaris. També vaig continuar escrivint contes, que presentava a concursos i em publicaven en reculls col•lectius. La primera novel•la va quedar finalista al Josep Pla del 2004 i al Marià Vayreda del 2007; algunes editorials em van donar esperances, però al final no es va publicar.



Vaig desar les novel•les al calaix i vaig tornar als contes, que eren més agraïts, decidida a publicar-ne un recull. Si calia optaria per l’ autoedició. Quan vaig tenir el llibre enllestit, la Marta Pera em va presentar el Jordi Solé Camardons, de Voliana , i al cap de tres mesos fèiem la primera presentació de La nit als armaris a Vilassar de Mar. El meu bateig literari.
La nit als armaris és el primer graó de la meva vida com a escriptora, la primera pedra de l’obra literària que desitjo bastir (i que no tinc ni idea de la magnitud que tindrà), i la constatació que tant els artistes com les nostres creacions necessitem publicar per avançar i per ser.
Quan veig la coberta lila amb l’armari rosa i la lluna que creix dins de l’armari, sento que el llibre és viu i que té ànima. La nit als armaris fa olor de Pallars i també de Barcelona, no hi ha cap ratlla entre el món rural i l’urbà, entre la tradició i la modernitat, com tampoc hi són dintre meu. Aromes i veus que els lectors em retornen i jo els estic molt agraïda, perquè el que necessitava és això: encetar un diàleg amb els lectors.

Gràcies Raquel.

Tot i aquesta crisi ferotge que sembla que hagi d’acabar amb tot i contra la creença generalitzada que l’economia és més important que la cultura, hi ha activistes que encara lluiten per aconseguir que el nostre bagatge interior no sigui un erm que ens inhabiliti per a qualsevol activitat de la vida excepte per a la política d’obeir, cobrar i no pensar que practiquen una gran part dels nostres dirigents.
Pagès Editors, des de Lleida segueix fent bandera d’aquesta cultura de proximitat que mereix traspassar fronteres i fer-se universal i acaba de publicar Ancorada en la boira, el volum que tanca la recopilació de l’obra poètica completa de Rosa Fabregat (Cervera 1933), que segueix a La temptació del vol i que recull la primera part de la seva producció, entre 1953 i 1993, obra de l’Albert Turull, el director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.



Dos volums que permeten accedir sense problemes a tota l’obra poètica de la Rosa, que afavoreixen llegir-la, estudiar-la o descobrir-la sense sotracs, sense aquesta aventura titànica que implica seguir l’obra d’un autor a casa nostra. Tot aplegat, ordenat i valorat en dos volums d’alta intensitat, ja que la Rosa Fabregat ha estat sempre una escriptora de combat, dedicada a exposar els sentiments sense ambigüitats, de manera intensa i directa. Ha escrit molt, però segurament la poesia és el seu jo més nu, més pur, més sincer i per això aquest parell de volums que aglutinen tota la seva producció són una bona noticia, una bona feina de tots els implicats i un motiu d’alegria per a tots aquells que estimem la poesia i que ara tenim un nou regal, el de posseir, reunits i documentats, tots els versos d’una poeta que mereix ser més coneguda i més divulgada.
En qualsevol cas, ningú millor que ella per servir-nos de guia pel compendi de la seva creació poètica.



L’Institut d’Estudis Ilerdencs i l’Editorial Pagès Editors, van coeditar l’abril de l’any 2012 La temptació de vol, Obra poètica II (1994 – 2012) amb la intenció de recopilar, en dos volums, el conjunt de la meva creació poètica, dedicant el volum II, La temptació de vol, amb un extens i estimat pròleg general, de Carme Vidal, als vuit poemaris publicats posteriorment al volum I Ancorada en la boira- Obra poètica (1953 – 1993) ( Cartes descloses, Rèquiem per a una poeta, El ble i la llum (pròleg, Francesc Pané), Cauen instants (pròleg, Albert Turull), Roses de sang (pròleg, Maria Pau Cornadó), A la vora de l’aigua(Pròleg Isidor Cònsul), Enlairar estels (Poemes esparsos), i l’inèdit La temptació de vol que donaria títol al volum II) i el volum I Ancorada en la boira, obra poètica I (1953-1993) a la reedició del conjunt dels dotze primers poemaris publicat el 1994 i gairebé exhaurit, que es va presentar a Lleida a l’Aula Magna de L’Institut D’Estudis Ilerdencs (IEI), el 7 de febrer de 2013 en una càlida celebració del meu 80ê aniversari.
Dec la recopilació de la meva poesia completa a la iniciativa del director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, Albert Turull, l’estudiós de la meva obra al qual mai podré agrair prou la seva proposta de coedició en dos volums a l’Editorial Pagès Editors, a qui també reafirmo la seva generosa dedicació a la meva producció literària.



Tant La temptació de vol, el volum II, com la reedició d’Ancorada en la boira, el volum I, recentment publicat, que és a qui em referiré ara, han tingut bons prologuistes: l’admirat amic Francesc Parcerisas, amb un extens i erudit pròleg general de l’obra, que sempre em commou quan hi retorno; l’estimat i enyorat Guillem Viladot, que va prologar el poemari El cabdell de les bruixes, la recordada Montserrat Roig i el sensible Marià Manent, els dos em van dedicar uns escrits que no oblidaré mai emmarcant el poemari Temps del cos; i també Ramon Folch em va acompanyar amb el seu pròleg a Balda de la vida i ha excusat amable la seva assistència a l’acte de presentació.
Ancorada en la boira, Obra poètica I (1953-1993), títol de conjunt d’aquest volum, compila, cronològicament, els meus primers poemaris publicats (Estelles, El cabdell de les bruixes, Temps del cos i Tretze llunes i tres poemaris inèdits, presents també en la primera edició: Ancorada en la boira, que dóna títol al volum, el segon, Càbala, i el tercer, Cant dels orígens, al•legoria de la creació i l’origen de la vida, a més d’un petit poemari titulat Darrera del cancell, dos poemes llargs, Traieu-me el blau, i Madona Bruna, i la recopilació dels poemes dispersos.
He revisat Ancorada en la boira. Ho he fet amb temps i sense presses. Alguna vegada ha succeït que he decidit fer un canvi en algun vers i quan he retornat al poema al cap d’uns dies, l’he deixat tal com estava abans, perquè em sé de memòria molts de les meus poemes de tant llegir-los en públic i no desitjo canviar-los la musicalitat.
Crec en el científic honest que es dóna als altres i dedica tota la seva vida a la seva feina. Per aquesta raó, defugint el tremendisme i l’escepticisme, i practicant la serenitat que atorga la vellesa, en aquesta segona edició d’Ancorada en la boira he eliminat versos que podien posar en dubte la bona tasca de tot científic i els resultats de les seves investigacions. Del poema XX del poemari Balda de la vida he suprimit els dos últims versos; del poema 22, he suprimit els últims nou versos, i he reescrit el poema XXII.



Dono les gràcies a totes les persones que han fet possible la publicació i divulgació de la meva obra i a la fidelitat de tants lectors i lectores, tant els que m’han donat la seva confiança llegint els meus poemes, o les novel•les, els contes, o els articles d’opinió, per la seva amable complicitat. Sovint la passió per la lectura comporta la de l’escriptura.

Gràcies Rosa

Un dels eixos de la celebració d’aquest Any Espriu, un any que ha començat aixecant polèmica per les aportacions econòmiques i pels elevats honoraris del seu comissari, és la publicació del llibre Espriu transparent, la biografia de l’escriptor que ha fet el periodista i company d'aventures radiofòniques Agustí Pons, tot un expert en aquestes feines.
Responent a un proposta de Josep Lluch, l’editor de Proa, Pons es va capbussar en una aventura de recerca que li ha comportat tres anys de feina intensa i que s’ha concretat en un estudi de 750 pàgines que repassa els detalls de la vida i l’obra de l’autor que, de fet ja havia estat analitzat abans (tot i que mai amb aquest luxe de detalls) per Maria Aurèlia Capmany, Antoni Batista i Agustí Espriu.



Un cita de l’escriptor, quan va afirmar "Sóc un home sense biografia" dona peu a aquesta magnífica aproximació que persegueix posar l’autor al lloc que li pertoca, buscant la persona que s’amagava darrere la imatge que donava. Espriu era contradictori, obsessiu, vital, corrosiu, intel•ligentíssim i va tenir una influència decisiva en la configuració de la Catalunya que avui coneixem. Per aconseguir-ho, Pons ha revisat un per un i amb lupa tots els llibres d’Espriu, des de al seva primera obra a les més conegudes i a les més lligades al compromís amb el país com Primera història d’Esther o La pell de brau, símbol de la resistència antifranquista, estudiant també el paper que personatges com Raimon o Ricard Salvat van tenir en la popularització de la seva persona.



Però el treball de Pons no es limita a la cronologia dels fets i per això posa en debat que aquesta faramalla externa va acabar per eclipsar la veritable categoria poètica d’Espriu i el paper patriòtic que es va concedir a la seva obra va deixar en segon terme aspectes valuosos i interessants com la filosofia o la religió, cabdals en tota la seva producció literària.
El llibre posa de manifest l’alta exigència, quasi malaltissa de l’autor amb la seva obra i el seu entorn i també les relacions no sempre amables amb altres intel•lectuals contemporanis com Gabriel Ferrater, Josep Pla, Llorenç Villalonga, Carles Riba o Joan Fuster.
La feina no ha estat fàcil i el resultat és un llibre gens complaent que retrata un personatge intel•ligent i esquerp, un home amb moltes facetes i molts interessos que considerava que la llengua era l’expressió d’un poble i no un instrument.
I ningú millor que el mateix Agustí Pons per explicar-nos la cuina d’aquesta gran obra, els detalls de l’obrador:



Viure (obsessivament) Espriu
Durant tres anys, dia a dia, caps de setmana inclosos, he viscut obsessivament amb Salvador Espriu. No és cap mèrit. En primer lloc, perquè, amb el temps, he aprés a no saber treballar d’una altra manera. D’altra banda, perquè el personatge, i la seva obra, així ho exigien. A Espriu no el pots deixar ni a l’hora d’anar a la dutxa. La seva literatura és com aquelles nines russes que mai no acabes de descobrir del tot: n’aixeques una i, a sota, en descobreixes una altra.
La biografia no l’hagués escrit si Josep Lluch, poc temps després d’haver estat nomenat director literari de Proa, no m’ho hagués proposat. Vaig dir un sí entusiasta. Però condicionat al permís de la família i a la possibilitat d’aconseguir alguna mena de beca. El permís de la família va ser fàcil d’obtenir: el doctor Sebastià Bonet, nebot de Salvador Espriu, catedràtic de llengua a la universitat de Barcelona, me’l va donar de seguida. La recerca dels diners va resultar més difícil. La vaig fer jo sol, amb el meu vestit de viatjant. Després de dues temptatives fracassades prop d’altres entitats, i quan ja estava a punt de tirar la tovallola, la visita a la Caixa va donar resultats positius. Sense aquest ajut jo no m’hagués posat a escriure.
De seguida vaig entrar en un estat d’eufòria que va durar fins al moment en què l’editorial em va enviar els 16 volums que formen l’edició crítica de les obres completes de Salvador Espriu que fins ara s’han publicat. Allò era una muntanya de 6500 pàgines que semblava infranquejable. S’hi parlava de càbala, de teologia negativa, de l’Antic Testament i de personatges espantosos trets del costumari de Joan Amades; de Sòfocles i Wingentein; de la guerra nuclear i de la misèria del monestir de Sixena, tot barrejat o quasi. Vaig començar a llegir de manera frenètica amb un llapis al costat. Al cap de dos mesos, la meva eufòria inicial va estar a punt de convertir-se en depressió.



Aleshores vaig començar a esbossar el guió del llibre. Havia de tenir 10 capítols; n’ha acabat tenint 22. L’important és col•locar cada dada, i cada data, a la casella-capítol corresponent, No perdre’s. No perdre’s ni desviar-se del camí. Per exemple, no acabar escrivint un assaig contagiat pels nombrosos assajos-tesis que sobre Espriu s’han escrit. I, potser el més important, trobar el fil roig del personatge; el fil que dona coherència, fins allà on la coherència és possible al llarg de tota una vida, a situacions o reflexions que semblen inconnexes. Vaig decidir començar a escriure el llibre abans de tenir omplertes totes les caselles del guió. Volia donar-me moral, i demostrar-me que sí que podia complir l’encàrrec, i acabar-lo en la data continguda.
El resultat és l’Espriu transparent ja convertit en llibre. 741 pàgines de text. He procurat que fossin de fàcil lectura. Des de la primera biografia que vaig publicar, la meva obsessió ha estat aconseguir un nombre significatiu de lectors; escriure llibres tan rigorosos com els que podria escriure qualsevol erudit però amb la pretensió d’enganxar el lector a la primera ratlla, i no deixar-lo anar fins al final del text. En el cas d’Espriu, d’aquí a uns mesos sabré si ho he aconseguit.

Gràcies Agustí i felicitats per aquest magnífic treball.

Tot i que amb l’entrada de les noves tecnologies de la comunicació ha perdut una bona part d’aquell misteri que tenia, la ràdio segueix sent un mitjà de comunicació ( o potser millor un mitjà d’emoció) especial. Els que l’estimem hi trobem un encant singular, un punt diferenciador que va més enllà d’una feina, més enllà d’un sistema de comunicar-se, més enllà d’una eina.



La ràdio pot ser passió, neguit i, sobretot màgia. I passi el que passi, i em temo que per desgràcia, hi ha un sentiment que amb tota probabilitat ja no es pot encomanar a les noves generacions, més captivades per aquesta omnipresència de les imatges però que, malgrat tot, roman intacte a l’interior de l’ànima de tothom que, en un moment o altre de la seva vida, ha sentit la fascinació de la ràdio, ja sigui com a emissor o com a receptor: la màgia el misteri, el fil invisible que es crea i que lliga de manera indissoluble una banda i altra de l’aparell.
La sensació càlida de no sentir-se sol i de no saber quina cara té la persona que hi ha a l’altre costat, només una veu i dues emocions unides en un únic instant, aquesta és l’essència de la ràdio. Ara que ja sabem quina cara fan tots els comunicadors i fins i tot bona part dels oients, aquest misteri s’ha perdut, però per a tots aquells que l’hem sentit alguna vegada, la ràdio segueix sent un vehicle únic per a transmetre sentiments, per a fer vibrar, per jugar com cap altre mitjà amb tots els ressorts de la imaginació, per explorar aquells racons secrets i íntims de la personalitat dels uns i dels altres.



Potser per això el llibre de Lluís Urpí, A micròfon tancat que publica l’editorial Pòrtic, és una d’aquelles joies que val la pena resseguir i atresorar. Si ens atenem a la part formal, el llibre vindria a ser una manera càlida i directa de fixar en suport paper totes les emocions, les anècdotes, les vivències del dia a dia d’un quart de segle de fer ràdio, ràdio en català i ràdio a Catalunya Ràdio que, no ens enganyen ha estat, és i desitjo de cor que segueixi sent, una manera diferent i especial de fer ràdio.
Però és molt més que això. També és la vida d’un periodista de trinxera, tal i com el defineix Joaquim Maria Puyal al pròleg i que, en definitiva és també la vida de molts periodistes, de molta gent que ha fet dels mitjans de comunicació la seva vida.



El llibre té moltes lectures. Hi haurà lectors que si acostaran buscant l’anècdota del personatge famós, saber què feia el Mikimoto, el mateix Puyal, el Toni Clapés, l’Antoni Bassas o l’Andreu Buenafuente, per citar-ne només alguns de les desenes de professionals i convidats que hi apareixen. D’altres buscaran descobrir com és el dia a dia d’una ràdio per dins. Hi haurà qui hi podrà copsar la màgia secreta de la professió i tots, invariablement i sense excepció, hi trobaran la crònica sincera i personal del Lluís, una època mítica i fabulosa, de resistència, de creació, de passió en un mitjà que és resistent, creatiu i passional com cap altre.
I ningú millor que ell mateix per acabar d’arrodonir les motivacions i els secrets d’aquest llibre.




En el llibre jo faig tres petits homenatges: als oients, als que anomeno "professionals", perquè el que és oient de ràdio de tota la vida en sap molt. de seguida detecta qui és natural o no, qui té la veu agradable o no, i qui coneix el temes o se'ls prepara bé o no. L'altre és per als companys i companyes que van començar aquest projecte l'any 1983 no a la seu de Diagonal Beethoven, sinó a la mateixa Diagonal, però ja més a prop del carrer Ganduxer, en unes instal•lacions que van anomenar "Beirut" per l'estat de les mateixes. I també, un petit reconeixement pels corresponsals , una feina poc valorada i molt complicada. Jo sempre comento com una anècdota que tu des d'aquí , des de Catalunya Ràdio, pots parlar o criticar Obama, Hollande o Berlusconi, i difícilment te'ls trobaràs fent un cafè en un bar de prop de la ràdio. En canvi, a un servidor li havia passat més d'una vegada que havia criticat algun càrrec o alguna institució de la comarca de la Segarra quan treballava a Ràdio Cervera de la cadena 13 ( que no va funcionar a nivell empresarial, però que si que va servir d'escola) i, a més feia de corresponsal dels diaris de Lleida : primer de La Mañana i després del diari Segre.( avui per cert aquest diari publica una crítica del meu llibre, per si li vols donar un cop d'ull, la crítica és del Vidal Vidal).



Jo el que sento després d'escriure aquest llibre és que a través de les entrevistes i presentacions detecto que hi ha encara molta gent que s'estima aquesta casa, i que sap la importància que nosaltres tenim com a mitjà públic i de servei ( i cito textualment la informació i els especials que es van fer l'any 2.010 arran de les nevades) aquí a la casa: tant a Catalunya Ràdio com a Catalunya Informació. En el llibre explico parlant del present i del futur de la ràdio a Catalunya que és bo que hi hagi una emissora privada potent ,però això ha de ser compatible amb uns mitjans públics forts que puguin lluitar pel lideratge, i encara més important que puguin fer de totes totes el servei pel quals se'ls va crear ara fa 30 anys. Un servei de normalització lingüística, en defensa del català, la nostra llengua que hem de cuidar al màxim des de tots els nivells. I també defensant i potenciant el seu ús social per poder cohesionar bé en l'àmbit cultural.



És cert que estem en una etapa de crisi econòmica i de recessió, però el que no seria gens convenient de cara a la potencia i a la difusió dels mitjans , és que aquests perdessin potencial de veritat, i que es reduís progressivament la publicitat( en el llibre cito dos articles que van fer sobre el tema al diari ARA l'Ernest Folch i el Miquel Calzada) perquè això debilitaria TV3 i Catalunya Ràdio, i el català perdria implantació de ben segur. L'emissora privada en català té èxit i fa el seu paper, però és privada, i no té( com dic en el llibre)cap obligació ni de tenir el màxim de cura del català, ni de fer estrictament de servei públic, com tenim nosaltres des de la creació d'aquests ara fa 30 anys.

Gràcies Lluís.

Barcelona, 2010. Un revivent observa la ciutat des de la part alta mentre xucla la sang d’una rata. En el món humà ja no hi ha lloc pels ésser màgics i varis personatges partiran en un viatge des de Barcelona fins als Pirineus a la recerca d’un món mític: Siònia, on encara pot quedar espai per a ells. Però el camí no serà fàcil. Per obrir la porta de Siònia cal el llibre blanc, que pot predir el futur i es cobdiciat per molts. Els protagonistes, una dona d’aigua, Niela i un revivent, Conrad es trobaran amb mil i un entrebancs entre tots aquells que volen el poder del llibre. I tot això sense oblidar la persecució d’ordre dels pedrescremades que des de temps immemorials han perseguit els ésser màgics fins gairebé la seva total anihilació. Una història on humans, éssers màgics i fins i tots els deus s’enfronten per la seva supervivència.
Fa uns dies explicava al Jordi Cervera el meu projecte literari actual, i ell em deia “és una bona idea en aquests temps revolucionats que vivim”. I té tota la raó, front el caos i el pessimisme hi ha que usar la iniciativa i l’optimisme. Una mica és així com va néixer el projecte de Niela i el revivent amb la Comarcal Edicions.



Aquesta novel•la —que pretén recollir les tradicions mítiques i fantàstiques catalanes (tant riques com les nòrdiques o les anglosaxones però sovint oblidades) en una trama ràpida d’acció i aventures— portava voltant pels mons editorials gairebé dos anys quan les voluntats de la seva autora ( o sigui jo) i de la Comarcal Edicions es varen trobar.
En aquest món de crisi perpètua, on els economistes i tertulians no et deixen pensar en cap futur possible, el recorregut editorial d’un llibre eren tot de portes tancades, és un tema molt interessant però no podem apostar per un autor poc conegut, les editorials ara només van a autors segurs, et deien els representants, la literatura en català té menys possibilitats que mai, si el traduïssis al castellà! Així que amb el cap sota l’ala gaire bé ja et tornaves a casa per deixar el teu treball de varis anys tancat en un calaix.
No tot eren negatives, es clar, moltes editorials proposen autoedicions molt ben acabades avui dia, però això suposa que no hi ha cap intermediari objectiu entre l’escriptor (un jo molt subjectiu quan es tracta de la meva obra) i el lector. Alguna gran editorial et deia, és una idea fantàstica, et proposo una coedició. Si tu et compromets per contracte a comprar 250 llibres, demà signem. Amb aquest sistema ja teníem l’altre subjectiu que declarava que aquell conjunt de lletres que tenies entre mans podien ser de l’ interès dels lectors, però suposava tenir un munt de diners per invertir en el procés.
És llavors quan vaig conèixer aquesta iniciativa innovadora de la Comarcal Edicions. Ells posen l’element objectiu. Es llegeixen el teu llibre i diuen: val la pena portar-lo en davant. A partir d’aquí et presten tota la seva plataforma de pre-venda: comunicació, xarxa, administració, publicitat, per tal que el llibre tiri en davant. És un sistema de micromecenatge dins de la literatura que permet a autors poc coneguts o novells tenir una oportunitat en aquest món mediàtic i estandarditzat. Si aconsegueixes prou recolzament de futurs lectors, prou comandes a l’avançada en 45 dies el llibre veurà la llum. Autors i editorials guanyen.



Fins aquí ve l’iniciativa agosarada per part de l’editorial, ara comença el camí vers l’optimisme de l’autor. Fer xarxa, parlar a tort i dret del teu projecte, fer-te pesada, presentar tastets de la teva obra, guanyar-te als futurs lectors, o sigui fer de publicista de tu mateix, amb un ordinador i les noves tecnologies i les xarxes socials com aliats. Una carrera esbojarrada entre la tossuderia i la bogeria d’una mica més d’un mes. Cal agrair a amics i coneguts, tots amants de la literatura fantàstica que et donen un cop de mà, comparteixen la noticia al facebook, piulen a tort i dret i et recomanen a amics i coneguts. Perquè aquesta és un altra característica d’aquest projecte literari: si Niela i el revivent veu la llum la novel•la ja no serà només meva si no de tots i totes els que m’heu ajudat compartint, estimulant, i es clar, fent una comanda!!!!
Espero haver despertat el cuc de la curiositat a tots plegats!!!!

Els aniversaris són sempre motiu d’alegria i en aquest cas concret, encara més. Bufar 90 espelmes és un privilegi que no ens està reservat a tots. El dia 14 de març Sebastià Estradé Rodoreda arribarà a aquesta xifra d’impressió.
Estradé és doctor en Dret per la Universitat de Barcelona amb la tesi El derecho ante la conquista del espacio. També va cursar tres cursos de Ciències Físiques i més enllà d’un currículum acadèmic i professional brillant l’homenatge que li vol fer aquest blog és precisament pel fet de ser un dels pioners de la literatura de ciència ficció a casa nostra. I com que no vull mèrits que no siguin meus, el crit d’atenció me’l va donar una de les persones que més saben del gènere, l’amic Antoni Munné-Jordà, savi, documentat i atent fent d’avís previ a la celebració.



Nascut a Sallent, el Sebastià va ser guionista de programes de televisió com Amigos del Espacio o ¿Y ahora, qué? I per la seva activitat professional ha estat molt vinculat a l’astronàutica i és l’autor de molts textos científics i de divulgació i entrevistes a grans personalitats que publicava a la revista Cavall Fort.
Amb la seva firma trobem també un grapat de novel•les i, malgrat aquesta intensa producció és un autor que no figura en el rànquing del record dels lectors. Ja se sap que la nostra cultura és profundament injusta amb els seus creadors més interessants. Sigui com sigui al catàleg de la sempre activa Edicions de L’Albí podeu trobar un magnífic recull de narracions, De tants colors, on Sebastià Estradé posa de manifest els seus coneixements de la raça humana, de les seves manies i de les seves debilitats i es mostra com el gran escriptor que és.



Aquest llibre podria esdevenir sense problemes la pedra de toc que desperti novament l’interès dels lectors que permeti descobrir o redescobrir l’obra d’aquest autor singular.
I per felicitar-li l’aniversari no se m’ha acudit altra cosa que manar-li deures i, ell, amable i disciplinat els ha fet a la perfecció. Aquí els teniu.


QUAN L’ESPERIT S’IMPOSA AL COS

Jordi Cervera, de Catalunya Ràdio, la nostra preada Ràdio Nacional, em va invitar a dir alguna cosa meva, ara que compleixo 90 anys. Per treure les castanyes del foc li vaig enviar el meu currículum, actualitzat des de que amb la meva esposa Pepita, per raó del seu Alzheimer, vivim a la Residència Relat d’Avinyó, un bon model de com han de ser aquests centres on la vellesa es combina amb l’activitat, la gimnàstica ¡ les atencions de bones professionals, amb comptats barons en nòmina.
La meva idea no ha quadrat. En Jordi Cervera va telefonar-me dient: “Ets tu qui s’ha d’atrevir a reflexionar sobre com es desenvolupa la teva vida, ara que celebres 90 anys, Nosaltres, qui més qui menys, ja sabem el que has fet fins ara”
És un compromís de risc, però mai he defugit de ser responsable. D’aquí que encara se’m sent força viu quan he esperonat a les nostres Autoritats, jo, ben bé en solitari, a rectificar decisions. que comportarien que Sallent, que és on vaig néixer, acceptés perdre per a sempre la insígnia de “Perla del Llobregat”.
Però això no fa al cas i he d’atendre al que se’m demanda, que comença quan dues competents treballadores socials, una a Les Corts de Barcelona i l’altra a Avinyó del Bages, ara fa ja més de tres anys, van interessar-se per la meva situació, que era força trista i desesperançadora.



D’aquí, doncs, que procuraré complir. Sense cap afany de notorietat. Només rebuscant dintre meu per a intentar manifestar com em sento, o com sóc ara, que arribo a una edat que no ha superat cap membre de la meva família. Una nissaga en continuïtat, tot i que vam haver d’acceptar la cruel desaparició de la nostra filla Montserrat.
Després dels preparatius, a finals de setembre de 2009, vam entrar a la residència avinyonenca enmig d’un passadís humà, format per gent amb problemes d’edat i amb evidències més o menys doloroses, que fruïen defora el benefici deis darrers raig de sol d’una tarda tardorenca, enjoiada per la bellesa de la naturalesa que l’envolta.
Van passar alguns dies, podríem dir-ne d’aclimatació, tot i que en aquells moments em ferien com si fossin flagels de resignat abatiment, d’un passar d’una vida encara activa envoltada d’alguns amics i del plaer d’escriure, recordant la meva darrera novella “Quan tornis porta una mica de pluja”, a un ostracisme, sinó monacal, propi d’un contemporani asil.
Era dur però era un deure, i en amor tot sacrifici és poc, més quan -- cal dir-ho sense escut de metàfores --: la meva salut tampoc era per a repicar campanes, doncs amb l’edat vas minvant. l gairebé sense que t’he n’adonis et van lligant les lleis de dependència. Era temps en que el meu metge de capçalera em definia dient: “Tens una mala salut de ferro”
Feia pocs mesos de l’entrada a la Residència. La treballadora social no em va deixar tranquil. Va implicar-me en crear tallers, jo en dic aules, que ella anava imaginant. Sense adonar-me’n em vaig trobar cooperant-hi. ¡ d’aquí, que als importants treballis que per a ancians i per a disminuïts porten a terme els professionals de la gerocultura, amb suport generalitzat, i hem creat unes bones aules!
Una se’n diu “Tocats de Lletra” i hem superat cent sessions. Fem anàlisi d’escollides columnes de Josep M Espinàs, en el seu “Petit Observatori al Periódico”, seguit de les reflexions que cada tema suggereix a la nombrosa assistència veterana residencial que ens acompanya cada setmana. Com a resultat ja hem editat un facsímil, que ha estat motiu de consideració per la premsa comarcal, que figura tant a la biblioteca pròpia de la residència com a la del Col•legi d’advocats de Barcelona, on temps enrere hi vaig col•laborar en dret aeronàutic i de l’espai. L’Espinàs ens ha fet honor en comentar-nos la nostra dedicació, amb dues esplèndides cartes que s’emmarquen al despatx de la treballadora social.
Doncs bé, formo part de l’equip de Tocats de Lletra. Però aquí no acaba la història. Hem inventat una altra aula setmanal que en diem Bibliotemática, dividida en dues tasques. A la primera analitzem “històries de vida” que escric, amb apunt de tot el que se sap de cada persona i del que ella mateixa em diu. A la segona anem llegint capítol a capítol narracions d’un autor que triem i que la fisioterapeuta d’animació va ampliant, sessió per sessió, inventant animats diàlegs entre els personatges de cada narració, representats pels tertulians i tertulianes assistents. Compleixen oralment davant de micròfon. 1 tot plegat es transforma en una espècie de novel•la radiofònica.
I per si tot fos poc encara, a les “Históries de vida” hi sumem un altre assaig, tractant de descobrir com és cada persona a través de les característiques facials i de conducta. En diem “Perills Humans”, i em pertoca escriure’ls. I encara barrinem a vista d’un tema necessari, que en diríem “Miralls d’història”. Sobre la realitat passada i present de la nostra terra.
A més, un altre dia a la setmana la directora de la residència afronta comentar la premsa, que com tots els actes, sotmet a la meditació i criteri deis tertulians, de dependència mig alta. Una directora jove, amb ganes de que se sàpiga el que tractem de proporcionar a la societat
1 no deixa d’haver-hi, a càrrec deis professionals, tallers d’habilitats manuals, premsa del cor, memòria, psique i una bona pila més: entre elis bingo, dominó, carnestoltades, musicoterapia, cine de tant en tant i “Si l’encerto l’endevino”. Sense deixar de banda que hem creat una coral, batejada “Coralina”, de la qual treu molt bon profit un voluntari polifacètic . Com en treuen les gerocultores, fent bona sèrie d’activitats, fins ¡ tot força festives, sobretot a benefici i animació de les persones més minvades, que tracten amb gran amor.
En conjunt, a part tots els grans serveis de la residencia, no puc oblidar-me del d’infermeria, amb bones infermeres ¡ un metge de gran ¡ grata presència, que penso que només pensa en com donar-nos més anys a la vida. La vida, on ja hi comptem persones de més de cent anys. 1 on, encara algunes, vídues ¡ vidus ¡ a més un solter, alternen els anys que Déu els hi dóna amb espumes lluminoses de platònic amor.
Vet aquí, doncs com he respost a enfortir la meva pròpia vida, gairebé sorgida de pensaments patètics, compartint-la amb gent de la meva edat ¡ donant-li en tot el possible un alè de servei ¡ d’utilitat.
Però, què és el que realment enforteix la nostra longevitat?
Començo per admirar als ancians amb els quals tots plegats deixem constància de que la vida no s’ha acabat i que endemés comporta il•lusions per a transitar-la. I jo, que en entrar a aquesta nova casa on s’aprèn a conviure, em va semblar veure-hi rostres tristos o malmesos, o arrugats, o depenent de cadires de rodes i alguns amb ampolla de recollida al costat, reconec que vaig ser un nul observador. Ara, i això no és impressió sentimental sinó una plena realitat, m’adono que cada persona, jo entre elles, pel nostre rostre, ben analitzat, s’hi reflexa el mateix atractiu de cadascun, en qualsevol dels seus anys. Les dones que ens envolten, unes grassonetes i altres no tant, segueixen sent la saba de la vida mateixa. En elles hi ha l’atractiu de les dones de sempre. Els homes tenen la traça del qué van ser quan eren útils pel treball. 1 moltes i molts fan ¡ fem feina. 1 no deixen també de tenir atractiu les persones més desfavorides. Aquestes, a més i sobretot, tenen al seu favor l’amor de les noies i dones que les cuiden. Les que cada nit, en anar a adormir-les, les amoixen amb un bes, que es repeteix de matinada, quan les lleven i netegen. Són les que el dia demà, llunyà, però que quan arriba sembla que mai no ha deixat de ser ara ¡ sempre, compartiran els trets facials de les que tenen a cura., en els quals, hom arribarà a admirar-hi la formosor serena que comporta l’edat.
Fins aquí el que sembla que en Jordi Cervera m’ha demanat. A qual tasca puc afegir-hi alguna cosa. Quan tens aquesta edat i procures viure i conviure amb anàlegs companys i companyes del catàleg de ruta que has viscut, no ets sents massa només com un cos que transita, que és visible, o que d’una manera o altra admet el què ¡ el com del seu propi viure, a voltes sense entendre’l. Tu ets sents més esperit que no pas cos.



1 a mi, quan a vegades amb retards per pensaments dominadors m’adormo, i em desperto als períodes que el cos et demana, en posar de nou el cap al coixí, aquest esperit se’t connecta i t’informa. Fa com de ràdio sideral, en contacte amb tu, ple d’altres forces i esperances. Et sents esperit ¡ se’t fixen a la memòria accions que has de fer. Que no has de deixar de banda. En el meu cas, seguir fent la història de les vides que ens acompanyen, de gent meravellosa, algunes amb passat téxtil, a pobles o a colònies, altres amb botigues on van mimar les compradores. 1 jo? Jo sentint ben meu l’esperit, aquest m’esperona, A fer bé. A prosseguir en la tasca que anys enrere vaig emprendre en atenció al medi ambient: el que format des del subsòl, passa pel sol i ultrapassa les més altes muntanyes, com si ens conduís a les altures celestials, fent harmonia amb el desplomar de la beneïda aigua que també i sobretot hem de preservar. Altures? Aquestes que no sabem si existeixen o no, o si ens acolliran.
1 faig repàs de la resposta que just quan sóc un usuari ancià, em proporciona l’altura dels meus anys aquí,. A Avinyó, que m’ha acollit com a un filldel poble. I penso en que he escrit al Rei demanant-li que intercedeixi per Catalunya. I que m’ha contestat al cap de pocs dies. 1 penso en que finalment, la nostra Generalitat de Catalunya, que a gairebé tot el que els hi exposava em contestava amb desestimació — suposant que contestés --, ara em té anunciada visita, a la pròpia residència, de la Directora de Qualitat Ambiental i un altre alt dignatari.
Per tot, gràcies, esperit. Per la força que em proporciones quan el cos és feixuguesa i demano que tothom sàpiga estimar i no témer l’ancianitat És fascinant contemplar-hi la seva bondat ¡ la seva bellesa, entorn d’un tremolós somriure. O quan sents la càlida resposta que en els seus sentiments aflora quan se’ls anima a parlar. Amb aquesta força d’esperit, que et parla tantes nits 1 que, ves a saber si, tal vegada, es pot confondre amb l’ànima, aquest possible impossible que ens tindrà en incertitud fins que la vida se’ns acabi per a poder obrir-nos aquells ulls més grans amb que ens corprenia ¡ endolcia Joan Maragall.
A TITOL DE CLOENDA
(Per si toca, com diu Jordi Pujol)
Frases que m’ha dedicat el Molt Honorable Sr. Jordi Pujol, amb les seves cartes atenent les meves:
1) 31 desembre 2012.- Gràcies per les seves cartes i gràcies pel seu patriotisme i la seva fe en Catalunya.
2) 25 de febrer 2013.- Gràcies perquè ja tens una pila d’anys i segueixes al peu del canó.
3) 24 de gener de 2013. De la Casa Reial, signada per Rafael Spottorno.-” En nombre de Su Majestad el Rey, acuso recibo de la carta que le dirigió el pasado día 14. Su Majestad me ha encargado que le agradezca las reflexiones que contiene la misma, así como sus amables palabras, y le envíe un cordial saludo” Les reflexions era que si el seu avantpassat Felip V ens havia arrabassat les nostres llibertats, que ara ell podia intercedir per a retornar-les.
4) De La Vanguardia, 18 de febrer 2013.- La victòria li arriba a Sebastià Estradé amb 90 anys, quan ja viu a la residència d’Avinyó [...] Sebastià Estradé guanya un plet que exigeix al Govern restaurar el runam de Sallent sense esperar que finalitzi l’activitat minera. ( i l’article, a la Secció Medi Ambient, signat per Antonio Cerrillo, que em va venir a veure, destaca en titular): “David i la muntanya de residus de sal”. A qual cosa el meu fill, enginyer industrial Josep Estradé Calmet, a qui admiro i em diu que jo sempre reacciono bé, ha fet un comentari. “Es diu David contra Goliat... però aviat no se sabrà qui és Goliat”
5) De Regió 7, a 27 de febrer de 2013.- La Generalitat presentarà una nova fiança pels abocaments al Cogulló [...] L’ordre del Tribunal respon a la denúncia que va interposar el veí de Sallent Sebastià Estradé contra una resolució de la conselleria de Medi Ambient del 29 d’abril del 2008. (No era una denúncia, sinó un recurs contenciós administratiu. 1 aleshores jo “només” tenia 84 anys, en millor forma que no pas ara)
6) 4 de març 2013, de La Vanguardia. lberpotash no pensa presentar pla de restauració perquè interposà recurs de súplica. ( Ha fet tota mena de recursos d’entrebanc des de sempre. Haurem de dir: “la lluita continua”).

SEBASTIA ESTRADÉ RODOREDA, a 4 de març de 2013, des de la Residència
Relat d’Avinyó, a transmetre per correu electrònic a l’atenció de Jordi Cervera, a
Catalunya Ràdio


Gràcies Sebastià, moltes felicitats i enhorabona per la feina que has fet i que encara fas.

He volgut deixar íntegre el missatge que em va remetre per tal que pugueu valorar la seva vitalitat, la força, l’esperit solidari, les ganes de treballar i la capacitat vital.
I més enllà d’aquest dia a dia, un escriptor interessant i potent, pioner de la ciència ficció a casa nostra. Si us voleu sumar a la celebració dels seus 90 anys només cal que busqueu aquest De tants colors, d’Edicions de L’Albí i us capbusseu en el seu univers creatiu. A partir d’aquí, i com que segur us quedareu amb ganes, podreu seguir buscant per llibreries (noves i de vell) tot el molt material que ha publicat Sebastià Estradé i, fins i tot, qui sap, aixecar de nou l’interès vers la seva obra i aconseguir que es vagi publicant el material inèdit que encara conserva. I complementant aquesta entrada, El projecte Memoro, on el mateix Sebastià explica en primera persona alguns dels detalls de la seva vida.
Felicitats Sebastià i, per molts anys!