Us vull parlar del Festival Tiflollibre, que enguany arriba a la quarta edició.
És una iniciativa de l’Associació Discapacitat Visual Catalunya B1+B2+B3, una entitat sense ànim de lucre que persegueix acollir i donar servei a qualsevol discapacitat visual (B1, B2 i B3 són els graus de discapacitat visual, des del 10% al 50%) i neix d’algunes de les reivindicacions de l’associació, centrades en el llibre en Braille, el llibre parlat i la lectura en veu alta.



Es tracta d’una una trobada per fomentar les adaptacions culturals del col•lectiu i els formats dels llibres en Braille i en àudio i sumar esforços per impulsar la lectura en veu alta i, a la vegada, convertir-la en una activitat d’integració amb la resta de la societat.
Tiflollibre uneix a l’escenari les veus de persones anònimes que pateixen disminucions visuals i les de persones conegudes i de renom que aquest dia, amb les seves lectures i presència, donen el seu suport i contribueixen a fer socialment visible l’objectiu del Festival: una trobada per a la integració a través de l’impuls de la paraula en veu alta.
Pel festival hi ha passat nom com els periodistes Xavi Valls, Xavier Solà, els cantants Marina Rosell i Wagner Pla o l’actriu Mont Plans, entre d’altres.



Enguany la cita (amb entrada lliure) és el dimecres 27 de juny a les 7 de la tarda a l’Auditori del Caixa Fòrum,
L’acte el conduirà el presentador i director del programa Ànima, Toni Puntí i comptarà amb la presència de l’actor i director de teatre Josep M. Pou i els escriptors Vicenç Villatoro, Carles Duarte, Àlex Susanna i el periodista Jaume Clèries. I també haig de dir que jo també he tingut l’honor de ser un dels convidats a compartir lectures.



La música anirà a càrrec de la Coral Interreligiosa per la Pau (AUDI). I l’escriptora de literatura infantil i juvenil Núria Albertí ens delectarà amb la lectura d’un poema infantil escrit per ella amb un toc de sorpresa per al públic.
L’acte comptarà amb audiodescripció i amb interpretació en llengua de signes, per oferir un Festival 100% accesible.



Els periodistes Víctor Fernández Clarés i el fotògraf Martí Andiñach (Amor a l’Art), i Judith Vives (Llegim i piulem) retransmetran en directe a través de Twitter tots el detalls de l’acte.

No us ho perdeu

Dia trist. Ja no tenim l’Emili Teixidor, un dels últims representants d’una casta d’autors compromesos amb el país que van ser capaços de donar-ho tot per aconseguir que la canalla de casa nostra tingués literatura autòctona per treballar dia a dia i no només traduccions estrangeres.



Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas i Josep Vallverdú són els altres membres destacats d’aquest quartet que va fer i encara fa una feina titànica, la de donar cultura i emoció a les noves generacions i que, molt em temo, no els hi hem agraït ni els hi agrairem mai prou. Teixidor va aconseguir el reconeixement internacional amb la pel•lícula Pa negre, però jo em quedo amb l’home culte, modest i afable que parlava de llibres amb passió, que encomanava ganes i que escrivia per a nens i per a joves donant el bo i millor de la seva gran saviesa sense esperar gaire cosa a canvi, només la satisfacció de la feina ben feta i la idea que s’havia de fer pel bé de la nostra cultura.
Gràcies Emili!

Fa uns dies, parlava d’un llibre singular, La magnitud del desastre, un llibre publicat per 66rpm que marcava la reaparició per la porta gran d’Oriol Llopis, un dels crítics musicals més personals i singulars dels anys 80.



Llopis va marcar un punt i apart en la manera d’entendre les crítiques i va aportar al panorama nacional una visió fresca i diferent d’entendre la música pop i els músics pop. No n’hi havia prou a parlar dels discos o dels concerts, ell vivia amb les estrelles, els seguia, els mostrava des d’un altre punt de vista, diferent i complementari.
Maneres de fer que tenien molt a veure amb les noves concepcions del periodisme britànic i americà i que a casa nostra van representar un revulsiu notable. Representava la rama radical dels conceptes moderns, un paio vital i culte, amb moltes coses per a dir i ganes de fer-ho i, després de deixar una col•lecció de cròniques meravelloses va pagar un preu alt i va acabar caient al pou per un dels extrems.
Jo era un seguidor fascinat de les històries que explicava l’Oriol i potser per això em va fer feliç veure l’aparició del llibre (que va ser devorat en una tarda) i també veure’l amb aquesta imatge saludable de “vell roquer del sud”, assegut amb la cervesa a la vora del Guadalquivir.
I el que són les coses, gràcies a les xarxes socials, estableixo contacte amb la Maria, la seva parella i vet aquí que sense voler renunciar a un cert fetitxisme mitòman, li demano, com acostumo a fer amb els autors que m’interessen, un text explicant la seva aventura literària i algunes fotografies.
I aquí teniu el resultat.



¿PORQUÉ TAMAÑA MAGITUD?

Tengo la respuesta, y es facilísima: porque después de mucho tiempo, al fín, Alfred Crespo -editor de Ruta 66 y Ediciones 66 r.p.m- logró convencerme que que era un material que tenía publico, y que tenía salida, y que, en suma, podría venderse (más o menos) bien. No hay más secreto. Siempre que me tanteaba por ahí, mi respuesta era invariablemente la misma: "No me jodas, Crespo, no me jodas. ¿A quién le van a interesar un paquete de vivencias y anécdotas relacionadas con el R&R que sucedieron hace más de 30 años?"
Siempre me contestaba lo mismo: que a él. A él y a muchísima más gente de la que yo podía imaginar. Nunca me lo tomé muy en serio, pero entonces entró en escena el Factor X, también conocido como Mi Señora Esposa. Una mujer que ha sido tour manager, que ha lidiado con miuras del Heavy Metal y desastres del rock flamenco-sinfónico, con una buena agenda y un don de gentes -y de manipular, pa qué nos vamos a engañar- y también empezó a hacer pressing. Me lo ponían tan a huevo que se me empezaban a terminar los argumentos...



Entonces, para rematar la jugada, una noche de esas que los catalanes llamamos de "xerrameca de bar" (es decir, apoyado en la barra de un bar, medio cocido y a ver quién la dice más gorda),no sé cómo empezó el asunto, pero creo que solté que Bonnie Raitt, la guitarrista rhythm ´n´bluesera de Canadá se había muerto y en ningún lado habían publicado la noticia. Crespo me aseguró que no, que estaba confundido, yo que no, él que sí....y el muy cabrón me hizo decir aquello que te puede condenar por toda la etenidad. Le dije -frotándome las manos por anticipado ante el botín con que iba a arramblar-: "¿Qué te apuestas?". Tu biografía, me dijo. Anda que no debería haber ensayado ese momento mil veces...y por cierto que a día de hoy todavía no sé qué se apostaba él....
Pues hala, a escribir "una especie de" biografía. Durante unos días tue la esperanza de que aquello había sido un poco más de "Xerrameca de bar", pero que va....El Crespo, cual pertinaz sequía que y qué, y cuando, y pa que día el primer paquete....Qué agobio! Al final le dije que vale, pero a mi puta bola, ni orden cronologico ni "mi vida junto a las R&R Stars" Me dijo amén a todo y así empecé la Magnitud Del Desastre, sin glorificaciones ni exageraciones ni voy a hacerlo recargao de bombo pa que pete más fuerte. Había días que no tenía ni folla sobre qué iba a escribir, pero con que la noche anterior hubiese visto pot la TV "Sunset Bouevard" y me cayera entre manos "Hollywood Babylon" de Kenneth Anger, ese uno más uno ya me daban combustible para evocar la mágica visita que pude realizar al palacio de un tenor de las tierras del Moianés y que vivió exactamente como la Gloria Swanson en el Crepúsculo de los dioses. Otro día me daba por evocar MI escuela, a los doce años, y también a cuenta de algo. Así, poco a poco, fue haciéndose un montoncito de "paquetes" más que aceptable. A veces perdía el rumbo, pero mi Factor X ya se encargaba de encarrilarme: "¡¡¡Niño!!! Que ya llevas cuatro páginas hablando solo de jaco y guarrillas!!! Releía y comprendía que tenía más razón que un santo, así que tocaba cambio de tercio.



En otra ocasión, un paquete terminaba dejándome tan mal sabor de boca que, para airear un poco lo enrarecido del ambiente, pues...proponía hablar un poco de la polla de Iggy. Una de cal y una de arena, como dijo el (algún) poeta. Pero como soy un vago redomado, cerraré esa breve disgresión sobre La Magnitud con unas líneas de Don Crespo, que no solo considero adecuadas, sino poéticas (Crespo es un gran poeta, pero le da vergüenza que lo sepan, así que si un día os lo encontráis, eso ni mentarlo) . Dice, hablando del libro, que "Hay Rock, hay vida, hay muerte. Hay amistad, episodos divertidos y períodos vitales realmente duros . Pero abunda la ironía, una sana voluntad desmitificadora y una hipnótica capacidad expresiva..."
¿Qué tal? ¿Me lo compras?


Sí, ho compro tot i amb ganes. No ho puc evitar. A mi aquest home em cau simpàtic. Sempre m’hi ha caigut. I, a més, el llibre val la pena. Val molt la pena. És Oriol Llopis en estat pur. Amb més anys, amb més experiència, amb aquesta mirada entre crítica i escèptica que només donen els anys viscuts. Sense ganes de fer dogmatisme ni de donar lliçons de res, el Llopis ens regala una visió panoràmica de la seva vida i d’una èpica que també és la nostra.
Ja ho diu ell, no hi ha ordre, ni la “vida de” ni mitomanies ni exageracions, hi ha una mirada que segueix sent apassionada i sincera, que no amaga res i que tampoc no s’hi recrea. Hi ha el que hi havia abans, aquell Oriol Llopis que enamorava amb la seva visceralitat, que feia bullir el Vibraciones i el Rockdelux, que demana ser devorat de la primera a la última paraula.



I ja que hi som llenço una idea que pot recollir l’Alfred Crespo: veient l’èxit i la repercussió que està assolint La magnitud del desastre, no seria cap disbarat aplegar els articles de l’Oriol Llopis i publicar-los col•leccionats i ordenats per oferir una visió panoràmica, lúcida, apassionada i essencial d’una època que ja no tornarà i que va ser viva, explosiva i màgica.
Sincerament crec que llegir ara les cròniques del Llopis en un llibre seria un magnífic exercici de record i de revisió lúcida. I de fet, estic segur que el treball de l’Oriol pot aportar aquest plus de passió i de vida que demana una idea d’aquesta intensitat.
I si el projecte va endavant i com a copyright per la idea, em demano una línies a les pàgines d’introducció i una cerveseta amb l’autor.
Compreu?

Un autor que ja ha tret el nas més d’una vegada per aquestes pàgines i que mereix una atenció especial. Per raons estranyes del mercat hi ha escriptors molt bons, amb idees, originalitat i bon ofici que es mantenen en un discret segon terme, eclipsats per les lluïssors iridiscents i fugisseres dels universos mediàtics.



El Lluís Llort n’és un. És un molt bon escriptor, amb una obra sòlida, potent, ben lligada i que mereix una difusió més gran i més ampla. Home de tarannà discret i humil (una característica que, sens dubte i per desgràcia també ajuda a restar visibilitat) és un dels grans periodistes culturals de casa nostra, un altra fet que provoca que sovint els teus no et facin cas perquè et tenen massa a la vora i els altres tampoc perquè no ets dels seus. I si a tot això hi sumem el fet de voler escriure per a joves, tenim el decàleg de tot el que no s’ha de fer per convertir-se en un famós.
Però si deixem de banda totes aquestes coses que, no perdem de vista, són raons externes i supèrflues, tenim un escriptor d’una solidesa i d’una contundència impossibles de rebatre, capaç de fer jugar un grapat de recursos al seu abast i moure’ls per tal de traçar històries que enganxen, que no tenen escletxes, que fan somriure, que creen complicitats, que no es poden deixar.



Número 5. El submarí perdut, que ha publicat Barcanova, amb il•lustracions d’Oriol Malet i una edició magnífica, en seria un bon exemple. D’entrada no us deixeu seduir pels cants de sirena dels tòpics, passeu de l’etiqueta de literatura juvenil i agafeu el llibre amb ganes. Ja sabeu que la bona literatura sura per damunt de les etiquetes.
El treball de Malet és impecable, ben pensat, treballat amb idea. Tot és al seu lloc i, a més, amb una precisió envejable. Tot té un sentit, un lligam i un motiu. Tot quadra. I encara que això pugui semblar una obvietat, no ho és en absolut.
Casa a la perfecció amb el text del Lluís que és un clar exponent d’imaginació literària. Personatges reals que es barregen amb els de ficció, la història que es creua amb la seva inventiva sorprenent i el resultat és una novel•la plena de sorpreses, de trucs, de petites picades d’ull al lector que fan que la lectura sigui una meravellosa cursa plena d’emocions i de moments inesperats.
El Lluís, com no podia ser d’altra manera, s’ha avingut a explicar aquí i en primera persona les sensacions que li produeix el seu llibre i ja veureu que, a més, ha fet també una magnífica guia de lectura. No us puc recomanar altra cosa que el llegiu, que el gaudiu, que seguiu la història de Llort i el treball gràfic de Malet. No us en penedireu, segur.



Hola Jordi, gràcies per oferir-me un espai al teu blog per parlar d’una novel•la juvenil com Número 5. El submarí perdut (Barcanova). Es nota que tu també has patit la marginació als mitjans, habitual per a la literatura no estrictament d’adults. Va, prou brasa...
Tot va començar a finals de la primavera del 2009. L’Oriol Malet em va enviar un dibuix i...
No, no, no. Anem més enrere.
Un dia, jo estava a la redacció del diari Avui, on treballo, i vaig rebre un correu d’un espontani que s’oferia d’il•lustrador. Calculo que seria a finals del 2007 o principis del 2008. El to era simpàtic i, com que m’agrada respondre aquesta mena de correus, li vaig dir que si pretenia treballar per al diari ho tenia fatal (si en fa d’anys que a la premsa en paper ens estrenyem el cinturó!), però que coneixia una editora (Iolanda Batallé) d’infantil i juvenil i que li podia passar el contacte (després de consultar-ho amb ella). Els dibuixos d’aquell desconegut m’havien agradat.
Passats uns mesos, l’Oriol havia treballat per a la Iolanda i, a més, a Montena ens oferien fer un llibre junts, Biografies perquè sí. Va ser quan ens vam conèixer.
Ara sí, torno a mitjans del 2009.
L’Oriol em va enviar algunes imatges per saber què m’inspiraven. Un conte breu, uns rodolins, un acudit... Una de les imatges, la d’un submarí mig soterrat al desert amb una mena de gentleman prenent el te, em va mig hipnotitzar. Unint idees, em va sortir una novel•la. Gairebé de tirada. D’aquelles en què t’ho passes bé perquè no frenes de cap manera, et deixes arrossegar i a veure on va a parar, tot plegat.
A ell li va agradar i va començar a fer unes il•lustracions potents. Vam decidir el format del llibre, un híbrid de novel•la il•lustrada i novel•la gràfica. Duria una mena de dossier, a la part central, que formaria part de la trama, cronològicament. Aquesta era la idea i ens faltava trobar qui la voldria publicar. I aquests van ser Barcanova, als quals (sobretot a Sara Moyano i Montse Ballaró) estem molt agraïts per l’esforç d’edició que han fet i per respectar el projecte original, per creure-hi, i per la tasca de promoció que estan fent.



De què va?
Faré un resum de to professional.
“Número 5. El submarí perdut és una novel•la d’aventures amb rerefons històric, un elevat ritme narratiu i molt d’humor. A més, inclou unes il•lustracions que tenen la capacitat de transmetre d’un sol cop d’ull el to retro de la part central de la història.
El protagonista és Nuno Peixoto, un jove científic portuguès, que rememora des del juny del 2007 les diferents aventures que hi van confluir el 2001 quan, seguint la pista d’una mena d’invent denominat “líquid transmatèric” va viatjar fins a l’illa de Madeira. Allà, ajudat per Agripina, una dona malcarada molt activa, tot i que era a punt de jubilar-se de la seva feina com arxivera d’un diari local, va localitzar un petit bagul amb una agenda i unes bovines de cinta de magnetòfon.
Amb la informació aconseguida Nuno va treure a la llum un sorprenent projecte secret que es va posar en marxa a l’illa el 1942, en plena Segona Guerra Mundial: una cursa entre sis submarins que havien de donar la volta al món. El guanyador, també guanyava la guerra. Tant l’àrab egocèntric organitzador com els participants (representants d’Anglaterra, Japó, Alemanya, els Estats Units, Itàlia i Rússia) van tenir un paper molt menys transcendental del previst.
Tornant al 2001, Nuno decideix seguir una pista més, la que indica que un dels submarins es va perdre en ple desert marroquí i que amagava un petit tresor d’or i pedres precioses d’origen dubtós. Invertirà més de dos anys, tres expedicions i dos préstecs bancaris en la recerca del tresor, ajudat per alguns personatges entre els quals destaca Silvana Darinka, una jove de caràcter decidit que robarà el cor de Nuno.




Entre els elements importants de l’obra cal esmentar el joc constant entre realitat i ficció, amb la incorporació de dades i de personatges reals entremig d’una trama imaginativa. Tècnicament també cal destacar el quadernet central de 32 pàgines totalment il•lustrades amb què es mostra d’una manera innovadora els trajectes i les tribulacions de cadascun dels sis tripulants dels submarins. Des del punt de vista didàctic cal considerar la incorporació d’un annex en què, capítol per capítol, es detalla què és real i què ficció del que es narra i algunes circumstàncies del procés de creació, com si fos una mena de making off. Això pot facilitar que es parli dels referents històrics i de com es crea una ficció o s’escriu i il•lustra una novel•la. És juvenil, però obeeix el tòpic que pot agradar a molts adults. Com una pel•lícula d’Indiana Jones, si saps què vas a veure i agafes unes crispetes, t’ho pots passar bé.
En l’apartat làctic, l’obra té l’honor de ser la que inclou la llista més llarga de formatges de la literatura universal.”



Gràcies Lluís i felicitats a tots dos per aquesta feina brillant.

Una magnífica noticia. Cristina Lliso, la veu esplèndida del grup més elegant i singular del pop espanyol dels anys vuitanta torna. Contra el que pensàvem tots els que van caure rendits pel seu timbre i per la seva manera entre distant i càlida d’interpretar les cançons d’Esclarecidos i de Lliso, ella va creure un dia que ja no tenia res a dir, que no volia seguir en aquella història i es va dedicar a la seva vida.



Fa uns mesos Suso Saiz, Nacho Lliso i Alfonso Pérez la van convèncer de tornar i ho fa avui amb Si alguna vez. I Per mostra aquest Mirar la luna on Cristina Lliso demostra que no només no ha perdut ni una engruna de la seva màgia i de la seva capacitat de captivar, d’embolcallar amb la veu sinó que ha guanyat en força i en brillantor.
Arranjaments discrets, suaus, quasi acústics que fan que la seva veu brilli i segueixi sent la més elegant que ha donat mai la música d’aquest país. Lletres coms empre, poètiques, càlides, amb capacitat per explicar històries i, sobretot per transmetre la màgia de les aventures literàries, una veritable autopista oberta al vol de les imaginacions riques.



Ja sé que tot és sempre una qüestió de punts de vista, però noticies com aquesta, alegren el dia i la vida.
Seducció en estat pur!

Cada vegada és més habitual que els segells de butxaca també plantegin lluita a mercat obert i publiquin llibres inèdits que, per les seves característiques, s’ajustin molt bé a l’idea de les col•leccions, és a dir, best-sellers que poden arribar a un públic molt ampli i que ja s’editen directament en aquest format econòmic facilitant així encara més la difusió. Aquest seria el cas de Booket i Dan Wells, un nord-americà apassionat dels videojocs que s’estrena amb el llibre No soy un serial killer, primer lliurament d’una trilogia amb un protagonista ben peculiar, John Wayne Cleaver, un jove fanàtic dels assassins en sèrie que està convençut de portar al seu interior aquesta bèstia ferotge que el pot convertir en un criminal múltiple.



La família té una funerària i ell sent una passió especial pels cadàvers, molt ben narrada per Wells que dibuixa un personatge singular, sovint inquietant i que deixa la porta oberta per tal que arribin els nous lliuraments de la sèrie.
El mateix Dan Wells ens explica una miqueta aquesta fal•lera per la personalitat dels assassins amb mètode.




Puede sonar un poco extraño pero yo estudio asesinos en serie como hobby. Lo llevo haciendo desde hace años. En parte, creo que es porque me crié en Salt Lake City, Utah, el lugar donde Ted Bundy mató a muchas personas y donde fue arrestado por primera vez. Recuerdo que para mí era fascinante que algo tan terrible pudiera suceder en un sitio tan tranquilo y pacífico, y cuánto mas aprendo sobre los asesinos en serie más me doy cuenta de que esa disonancia es su atributo principal: ellos son normales y anormales al mismo tiempo. Buenos vecinos pero también asesinos. ¿Cómo es posible? ¿Cómo puedes ser absolutamente normal en un momento dado y un asesino a sangre fría después?

Estas cuestiones son las que me llevaron a escribir libros y a crear el carácter de John Cleaver. John tiene todos los comportamientos propios de un serial killer, pero intenta con todas sus fuerzas ser bueno; es un asesino por naturaleza, pero un héroe a la fuerza. El bien y el mal juntos en la misma persona. Mostrar en el libro esa lucha por vencer a su lado oscuro ha sido uno de los proyectos más emocionantes en los que he trabajado.

Gràcies Dan.

Tristor, molta tristor i també alguna llàgrima fugissera avui a l’hora d’obrir el correu.
Per contra, la primera impressió ha estat d’alegria. Una carta manuscrita, de les que ja quasi no en queden i al remitent el segell de la família Plana Ayats.
Una tramesa de Miquel Plana és sempre un sinònim de bellesa, de qualitat, d’amor per la lletra i per la cultura i en aquest cas d’avui també, encara que per desgràcia, aquesta bellesa formal amagui una noticia tràgica, trista i sempre absurda, la mort del Miquel en dia 20 de maig de 2012.
Un comiat, una rosa per un comiat.



Una il•lustració del Miquel, una rosa, símbol d’aquesta cultura que ell ha defensat com ningú i que la seva obra seguirà proclamant amb orgull inexpugnable a través dels anys. També el Cant espiritual de Maragall i un text del seu amic i col•laborador Domènec Molí:

La vida és camí.
Camí ramader,
carretera real, camí de carros,
camí de sirga, camí riberenc,
sender, senderol,
camí vell,
corriol, viarany i tresquera,
camí de bosc,
camí de ferradura,
camins que no van a Roma.

Però tots els camins,
Miquel Plana i Corcó,
Porten als llibres.

Al final,
camí de Sant Jaume
empedrat d’estels,
curull de
silencis.

Guarda’ns un lloc
allà on neix el
camí que fan els núvols
per venir cap a la Garrotxa.
A reveure,
Amic.



No repetiré ara tots els sempre merescuts elogis que mereix la figura i l’obra del Miquel Plana. És el moment del comiat sentit i sincer, d’enviar a la família el pobre consol d’unes paraules que mai no podran omplir el buit deixat per un home gran en saviesa i enorme en humanitat i de desitjar amb fervor que la seva obra perduri i ens mostri el camí, el camí de la bellesa ben entesa, de la bellesa amb contingut, amb missatge, amb profunditat.
Gràcies mestre! Fins sempre!

Tot i les grans concentracions editorials que pugnen pel mercat editorial amb potència, estructura i mitjans econòmics i socials, cada vegada hi ha més petites empreses que decideixen apostar pel mercat de l’edició com un camí de present i de futur i que gràcies al seu esperit innovador, a les seves ganes i a la seva il•lusió, se’n surten i permeten que el mercat gaudeixi de títols i d’autors que potser ho tindrien més complicat a l’hora de lluitar a mar obert en una industria complexa.
Un d’aquests casos és Stonberg Editorial, un segell creat fa tres anys i que compleix totes aquestes premisses de llibertat, de treball emocionant i emocionat a la recerca d’autors, de veus noves o diferents, mirant sempre d’ajustar al màxim tots els criteris de selecció i de qualitat.
Aquesta “recerca” a peu de carrer en concreta en la possibilitat d’oferir una mirada editorial més fresca i menys mediatitzada, amb la capacitat d’acostar-se a opcions que, de ben segur els grans grups no tindrien en compte i que, en el seu cas, s’ajusten a la perfecció a les seves expectatives de funcionament.
El resultat és un catàleg que creix i que es diversifica i que ofereix un ventall molt ampli d’opcions i de possibilitats que cal explorar amb detall i atenció.
I com sempre, demanar-li a l’editor, Jordi Castelló que ens regali la seva mirada, l’impuls que l va portar a embarcar-se en aquesta aventura que ara ja és una realitat i les sensacions íntimes que té quan s’enfronta al seu projecte. Aquest és el resultat.



Per començar agrair-te l’interès per Stonberg Editorial. Demanar-nos un escrit on expliquem el nostre projecte des del punt de vista personal, amb indicació de què ens motiva a fer d’editors i on volem arribar, doncs és per fer: Glups!
La culpa del naixement de Stonberg la té en certa manera Guillaume Apollinaire (ja que ens hi posem, comencem forts). Fa 30 anys el poeta Àlex Susanna i jo mateix vam fer la primera traducció al català de Cal•ligrames. Essent llavors l’Àlex un dels socis de Columna Edicions i jo soci i fundador de Viena Serveis Editorials –avui Viena Edicions no vam atrevir-nos a publicar el llibre pels costos que representava. A més, la meva carrera professional va canviar de rumb, vaig deixar el sector editorial i la nostra traducció va quedar al calaix.



El cuc de l’editor però, sempre apareix i fa tres anys, aprofitant la facilitat que donen els nous programes de disseny, la impressió digital sobre paper i els nous canals de distribució/difusió nascuts amb Internet, vaig tornar a plantejar-me la publicació de Cal•ligrames i aquest cop vàrem reeixir. Així vam publicar en català una de les obres cabdals de la poesia d’avantguarda del segle XX i a partir d’aquí es va anar desgranant la idea que ha portat el projecte Stonberg on és ara i que presento, amb un cert rubor, de la següent manera: Catalunya gaudeix d’una industria editorial molt potent, la qual cosa és bona per la fortalesa de la nostra cultura i per la seva internacionalització. Tanmateix els escriptors nous o els autors que adrecen les seves obres a un mercat minoritari sovint tenen dificultats a accedir als grans holdings editorials i no poden arribar a publicar els seus treballs. Alguns opten per l’autoedició, d’altres per participar en concursos, altres van a per totes. I sovint fan un camí solitari. En termes empresarials diríem que Stonberg s’adreça a aquest mercat. Pensem que hi ha força talent, vigent i potencial, que cal que surti a la llum, que cada llibre té un nivell, un mercat i un crític literari adient. En aquest sentit, d'acord amb cada autor, tenim molta cura de triar on, amb qui i com fer els actes públics de presentació de cada llibre i a quins mitjans de comunicació adreçar-nos.
Procurem ampliar el cercle d'influència de cada autor, dins de les seves i de les nostres possibilitats, tot aplicant el sentit comú. Aquesta, certament, és la part més difícil de la nostra feina, però tanmateix una de les més apassionants, gairebé tant com llegir un bon original.
Si bé al començament vam optar per fer coedicions, avui pràcticament tota la producció de Stonberg Editorial ho és a risc 100% editorial. Només en aquells casos d’obres molt costoses, demanem a l’autor un mínim de compromís en l’adquisició d’exemplars, però una novel•la, un llibre de contes, un poemari normals, els publiquem sense cap aportació per part de l’autor, ni sense cap mena d’ajut extern. Senzillament llegim una obra i si ens agrada i arribem a un acord amb l’autor, pel que fa a tiratge i difusió, la publiquem.



Stonberg també té un apartat adreçat a la publicació de llibres d’autoedició. Són llibres que tenen interès només pel cercle de persones directament vinculades a l'autor i que es poden trobar dins de l'apartat "Edicions privades" del nostre web encara que sovint, fins i tot, ni hi figuren.
Tenir la llibertat de publicar allò que ens agrada és una gran sort. Ajudar a un autor a difondre la seva obra és un repte apassionant. Compartir amb els lectors un treball que hem considerat interessant, és un goig. Tenir l’ajut dels mitjans, a l’hora de difondre una obra, és un privilegi.
Sempre que presentem un llibre acabem amb la frase: Gaudiu de la descoberta.

Gràcies Jordi. A tu i als teus, molts èxits i a la resta, si encara no la coneixeu, gaudiu de la descoberta d’una editorial interessant, viva i entusiasta.