El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: febrer 2012

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
El temps passa, a Cadaqués i a tot arreu i va escampant les ombres damunt els records, convertint-los en pols efímera. Sort que fent bona la reflexió que ens diu que vivim mentre se’ns recordi, la memòria de l’obra de la Quima es manté viva i oberta. De ben segur que, tal i com passa amb la majoria de poetes de la nostra tradició, li caldria més presència, més lectura i aquest camí que, a més de dignificar la poesia, la converteix en quotidiana, en alguna cosa present a la vida de cada dia. Però malgrat tot, potser es pot considerar que fins i tot està de sort, ja que la seva sensibilitat viu arrelada al paisatge i convertida en una essència més d’aquesta Costa Brava, d’aquest territori conquerit però encara agrest que conserva la força de natura, convertida aquí en la potència absoluta de la paraula.

El temps passa a cadaqués - Quima Jaume

Percaço el mot

Percaço el mot des de la nit a l’alba,
i d’ell en faig una balma perenne.
Hi tanco dins l’ungit cel de tardor,
el temps que fuig o el gust d’un instant tendre.
Per paranys de contraris t’endinses tu, poema,
vius el somni del cor dins de l’insomni,
fas un conjur en les fortes tempestes,
ets incentiu ardent en les bonances,
ets la sàvia harmonia dels contraris.



Cadaqués

La Quima Jaume va ser capaç, entre moltes altres coses, de crear una poesia on el Cadaqués real, el geogràfic, el que marquen i defineixen els topònims i les fites dels camins, casava a la perfecció amb un altre Cadaqués més carregat de simbolismes i de somnis. I d’aquesta fusió entre dues ciutats, la que es veu i la que es pensa, n’acaba naixent una tercera que posseeix totes les qualitats de la primera i de la segona i que elimina tots els defectes. La nova Cadaqués és un territori sublimat, un univers que arrenca dels dies d’infantesa i que es va allargant en el temps, sumant noves percepcions i nous sentiments i fent-se, per tant, més viu i més dinàmic, adaptant-se a l’ànima de la poeta i, a la vegada, obrint-se a les noves mirades, a les que barrejaran la mirada del poema amb la realitat que veuen i obriran un tercera via de coneixement i de percepció amb els paràmetres suggerits per les anteriors però ben diferent d’ambdues.

Cadaqués

Aquest paisatge de naixement i de vida es va omplint, a mida que passen els anys, d’un cert humanisme d’arrel popular combinat amb un regust clàssic que es posa de manifest en molts dels poemes de la Quima Jaume que tenen aquell aire de sàvia i gens buscada barreja de saviesa menestral i d’erudició burgesa en un equilibri sempre difícil d’aconseguir si no es porta a la sang. I també s’ha de parlar de la maduresa, d’aquest estatus on sempre s’hi arriba gràcies al pas del temps i que, paradoxalment, no implica necessàriament que el pas dels anys ens portin cap a una maduresa sòlida com la que destil•len els seus versos.


PORTLLIGAT SENSE TU
A Rosa Leveroni

Damunt la tanca blanca cau la tarda,
mentre les veles van vinclant-se suaus
en l’aigua muda i tèbia d’aquest Port.
Ni un remoreig de rems, ni un rés mormola
aquest mar que embellia els teus somnis.
El teu petit refugi resta clos,
i serà en va l’espera
d’un somriure endolcit
pel teu cor de poeta.
Lliscaran endolades les albes
dins del Port,
sense el dringar amorós
de les teves paraules.
Caldrà cercar a ponent el lleuger vol
d’una gavina blanca que estimaves,
i cobrir-nos de pau
amb un esguard amic dalt del pujol,
on, mogudes pel vent,
onegen argentades oliveres
embolcallant la teva pau profunda.



Quima Jaume

La poesia entesa, plantejada i construïda com una sortida quasi natural de l’ànima a l’exterior. Paisatge, mística i necessitat es barregen i fan que l’obra, la delicada i curta obra de la Quima, sigui un càntic a la vida, a l’amor, a la natura. Una poesia que sense deixar de tocar de peus a terra també intenta explorar els sentiments humans, fer-los evidents, mostrar-los sense embuts, només, si arriba el cas, passats pel sedàs d’una transcendència que no té res a veure amb les coses inabastables , tot i que, en ocasions, pugui aparèixer carregada de metafísica espiritual però sense perdre mai la voluntat de resultar planera i directa, d’arribar al lector sense emmascaraments ni trampes.
Les absències també hi són presents, fent que aquesta dicotomia entre realitat i poètica sigui encara més viva, sense contradiccions ni falses mirades, desig, amor, record i presència d’ànim, els secrets i les qualitats de l’obra de Quima Jaume.


Quan comença el repòs
(A Salvador Espriu)

Rere dels murs, expectaven plorosos
els vells xiprers veure gravat, per sempre,
el teu insigne nom damunt la llosa.
Vells murs, on el repòs
comença a deixar enrere
cant i traüt del caminant errant.
Sinera t'acollia revestida
d'una perenne calma:
el somni del poema quedava segellat.
Mentre
esglais de fosca queien damunt nostre.



Cementiri de Sinera

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
La Quima Jaume, és un cas peculiar de persona que es va anar forjant amb el pas del temps, que va anar polint una sensibilitat innata per dirigir-la, per estructurar-la i fer-la encara més sòlida i tangible. A la seva poesia si escola sovint aquesta necessitat d’expressar-se i el convenciment real de saber que en la paraula s’hi trobaven tots els camins i totes les possibilitats.

Entra en el joc ja vell del laberint
on tants de cors humans cerquen sortida,
i escolta els esgarips de por per la incertesa.
Tu pots encara assenyalar amb el dit
una finestra oberta a l’horitzó,
on veles blanques es lliuren al vent.
Tu pots demostrar que és el verb que salva
l’home, que el redimeix, no de pecats,
sinó de solituds.


Quima Jaume


La mort de la seva mare la provoca un impacte emotiu fort, violent, com mai abans havia patit. L’estiu de 1984, amb 50 anys, visita Rosa Leveroni a Port Lligat per demanar-li la seva opinió sobre els poemes que havia escrit. Aquesta es mostra entusiasmada i li recomana que busqui una editorial per publicar-los. L’any 86 apareix a Columna El temps passa a Cadaqués, amb un pròleg de Marta Pesarrodona que es mostra rendida a la qualitat dels poemes del llibre i juga amb la possibilitat d’establir un lligam atemporal entre Quima Jaume i Ausiàs March, la qual cosa dona idea de la solidesa dels versos que integren El temps passa a Cadaqués, un conjunt de poesies carregades amb el regust dels records, on es respira la presència del poble de la seva infantesa i el perfum agredolç de la nostàlgia.


La mar I el vent murmuren ja el tebi
tast tardorenc de dies adormits,
absents de tu i d’antigues follies.
Se sent cruixir temorenques les branques
i el dolç lliscar submís de velles fulles.
Convé oblidar brogits d’antics tambors
ara que al bosc hi nia un gran silenci.
En el record hi trobarem un jaç
que serà bla pel gruix de tantes fulles
amorosides pel ponent més dolç.



Cadaquès

La publicació d’aquesta opera prima es converteix en un esdeveniment públic i un revulsiu privat que, tres anys més tard, es concreta en un nou llibre que no vol renunciar a les remembrances dels seus records d’infantesa. Pels camins remorosos de la mar escriu la història el 14 de desembre de 1989 quan rep el premi Carles Riba. El guardó més prestigiós de la poesia catalana va a parar per tercera vegada a mans d’una dona. El llibre apareix amb un pròleg de Maria Aurèlia Capmany que serveix per enlairar la reflexió al voltant de l’art poètic i per reafirmar la maduresa personal com a una bona època per conrear la poesia. I no hi ha dubte que en el cas de Quima Jaume tenia força raó, els seus poemes es presenten com el resultat del pòsit dels anys viscuts, sumat a les experiències literàries, a l’efecte que fan les lectures devorades amb el cor i atresorades a l’ànima i a les fronteres que marca el passat quan vol lligar-se al present.

Ara que és tard, I en el recer de l’hivern
escalfa poc el sol,
en l’horitzó dibuixes, sempre damunt del mar,
la imatge deliciosa d’abundosos oratges.

Ara que és tard, es hora d’inventari.
Quin gruix, el llibre de la vida!
Del rellotge de sol l’ombra aturada,
no en sents la més petita angoixa.

Cap recança: estava previst.
Tots els reductes
de fosca són llum dels teus actes.


I el tercer llibre, Del temps i dels somnis, tancava un prolífic lapse de temps de set anys des de l’edició del primer i es convertia en pòstum. L’edició de Rosa Ardid a l’editorial Columna es feia el juliol de 1993, sis mesos més tard d’aquell 30 de gener en que va morir Quima Jaume. L’obra reblava el clau d’alguna de les seves temàtiques recurrents, la música, la nostàlgia seriosa pel temps que passa i, paradoxalment, la mort.

Al llarg del temps ens hem bastit
un mur.
Ha anat creixent al pas de cada
lluna,
s’ha fet tan gran que ha deturat
els somnis,
d’aquells infants
invictes
coronats.
Folls de vida corríem pels sembrats
curulls de flors que ens fornien garlandes
tendres i
fresques
com somnis d’infants. Era
ahir,
tan sols ahir.
A baix,
a vora mar,
la casa blanca,
l’escalf, el bes, l’olor de marinada.

Absents avui els qui ens esperaven,
ja sols trobem en arribar al llindar:
absències,
murs,
garlandes no acabades.


Quima Jaume

La mort, doncs, només ens permet llegir, recordar i especular, llegir els seus versos, recordar la seva presència tot fent nostra la memòria abocada als seus llibres i especular amb el futur que s’obria davant seu després d’aquests tres poemaris àlgids, sentits, sincers i vibrants que basteixen el cànon de la seva obra.
La Quima Jaume va aconseguir que la poesia que porta la seva signatura sigui d’una intensitat transcendent. La força real d’aquesta sinceritat que posa de manifest a cada vers té la capacitat de captivar, de transmetre bellesa i puresa. L’inici tardà d’aquesta vocació lírica li va evitar balbucejos i provatures inútils. Tot acaba resultant sòlid, inqüestionable, capaç de definir la realitat d’un pensament. I aquesta és precisament la grandesa de Quima Jaume, l’habilitat per regalar sinceritat fins i tot quan posa en dubte fins i tot la pròpia vida viscuda.


Vindrà l’hivern, aquest amic temut.
Caldrà pensar a treure les flassades
Fetes de llanes càlides d’antany.

L’estiu, el sol, l’amor són fugissers,
Perduren sols al fons de la memòria,
Reserva natural per no morir de fred.

Recorro el bosc I em porta al laberint.
Roures immensos em semblen fantasmes.
No trobo la sortida. El verd I el groc
M’atreuen la mirada.
Contrast de vida I mort.
Es resisteix el verd, triomfa el groc,
La natura té lleis.
El cor no en té, viatger entre fulles,
Es resisteix a perdre la tendresa.


Quima Jaume

I ara que la poeta no hi és, ens queda el recer de furgar en els seus versos, gratar a poc a poc, sense aturar-nos i sense atabalaments per anar descobrint la tensió entre els contraris, la mort que es contraposa a la vida, el record que es creua amb el present, el demà que es tenyeix d’ahir, el misticisme que es torna carn i passió. L’objectiu, més enllà de la realitat és fugir, moure’s, obrir-se a l’univers que ens espera

La lluna té
els colors dels teus somnis.
Ara decreix
en el cel dels teus dies.
Són fràgils els sentits.


I en qualsevol cas potser la darrera recomanació vàlida que ens fa la Quima Jaume és precisament la més fàcil de complir, abandonar-se, deixar-se enredar per l’abraçada del neguit i esfullar-se per totes les rutes, arrossegat per tots els vents

Cor meu reposa
damunt tots els coixins,
ara que el somni
s’escapa com el sol
vers camí de ponent.



Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Quima Jaume, a més de conviure amb la realitat d’un Cadaqués insòlit, verge, arrelat a les tradicions ancestrals, als costums que no s’alteren, va sentir també el clam silent de la lletra i va començar a practicar l’escriptura de manera quasi secreta, associant el fet d’escriure a una concepció íntima d’un mateix, com una privada i particular de desvetllar els racons de l’ànima. De fet van ser Rosa Leveroni i Anna Maria Dalí les que la van anar impulsant a publicar el primer llibre, ja que la seva intenció era ben diferent. Es tractava només de canalitzar una profunda turbulència interior, uns camins intensos i inquiets a la recerca del creuament entre esperit i vida, entre realitat i desig.

No pots desfer aquest embull tan fosc
que el seu anar I venir pels camins del
dubte et provoca sense remissió.
No es pot servir fidelment tants senyors
adversos. És lenta la mort de qui
ha perdut el duel abans de començar-lo.
Mentre et dilueixes pels viaranys
incerts dels sentiments I dius que és
blau el cel, I que la nit no és fosca,
esdevindrà tal volta la tempesta,
i et caldrà cerclar aixopluc dins una
balma contrària, d’on no podràs
sortir-ne més. I, allí, sols hi tindrà
cabuda el desamor.


Quima Jaume

Diuen tots els qui la van conèixer, que Quima Jaume tenia una personalitat inquieta, un esperit bellugadís que es fa evident en moltes de les seves composicions poètiques i que la van portar a intentar reconduir tanta intensitat cap a un lloc, l’escriptura, que li permetés anar descobrint els racons inèdits del jo, aquells indrets on mana l’inconscient, on els sentiments creixen, es desenvolupen i aconsegueixen assolir els màxims nivells de lluïssor.

He passat a frec de la porta
del jardí on es vells xiprers
s’enfilen, vetllant el vostre son
sense somnis.
He passat a frec de la porta:
era oberta
i he defugit
l’impuls vehement de franquejar-la,
car em fa mal la vostra pau
tan callada!
Dins d’aquest reialme no hi ha
déus invictes,
ni Orfeu davallant-hi amb sons
inefables en busca de l’amor.
Sé que tot és petit dintre aquest clos
emblanquinat de calç, com les cases
del poble, que us acolliren un dia.
He passat a frec de la porta
i he defugit
l’impuls vehement de franquejar-la,
car he sentit basarda
sabent-vos tan a prop
i tan lluny, de la vostra
mida
humana.


Cementiri de Cadaquès

Els catalitzadors que mouen la vida de les persones poden arribar a ser del tot insòlits, en el cas de la Quima, una visita a Navarra, concretament al monestir benedictí de Los Llanos d’Estella la va portar a escoltar els cants gregorians i aquests es van convertir en una mena de crida, en un clam especial que li va sacsejar les entranyes, l’ànima i el pensament i la va portar a ingressar en règim de clausura a Sant Pere de les Puelles, a Sarrià, on també hi va anar la seva germana bessona. Tenien 24 anys i una vida que s’abocava a la meditació i a la intimitat mística.

Quima Jaume

Al cap de tres anys, però, tot i la intensitat amb que es va lliurar a la crida religiosa, va descobrir que potser hi havia altres camins i es va decidir a renunciar a la vida monàstica i a marxar a París. Era l’any 1961. La capital francesa se li va obrir com un univers desconegut i engrescador. Del Cadaqués ancestral a un convent de clausura i d’allí a la capital de la cultura europea, tot un allau de percepcions, de propostes, de coneixements, d’influències que van resultar fonamentals per anar bastint el seu bagatge. Una espiral que la va engolir i li va proporcionar noves perspectives, punts de vista desconeguts fins aleshores.

Has mort tantes vegades arraulida
a l’alba densa, opaca, de l’amor!
Com ocells migratoris
anem d’ací d’allà
cercant estances càlides.
t’endinses vers l’enigma de les coses,
t’embriaga el misteri de l’obscur
i perds el gust benèvol de les hores.

I el traç que et porta a omplir
el buit de tants papers
es fon amb la impossible meravella
de trobar la mesura del desig.


París


Després de l’aventura parisenca la tornada a casa es va fer amb certs matisos. No va recuperar directament els paisatges de Cadaqués i es va instal•lar a Barcelona, treballant com a parvulista i estudiant Filosofia i Lletres, una carrera que va començar als 40 anys, com una prova més dels seus neguits, l’autoexigència i de les seves ganes d’aprofitar el temps. Aquesta nova etapa de la seva vida la va viure amb la mateixa intensitat que totes les altres, lliurant-se n cos i ànima a transmetre coneixements, valors i esperit als seus alumnes, provant d’inocular-los-hi aquest verí de la curiositat que era el gran motor de la seva vida.

Desxifrar un text és capbussar-s’hi
–prou que us ho dic–.
La immersió comporta sempre un risc,
es descobrir el fons, allò que és insondable,
veure-hi la llum, a voltes les foscúries,
saber que no s’atura el temps
o, si voleu, no ens aturem nosaltres

Voldria que us portés un missatge, aquella aula,
i descobrir en els textos coses més senzilles
que un mestre de poetes ja digué:
“Els homes som cos I sentiments”.


Quima Jaume

Un pic assolida la realitat d’una vocació que tenia molt a veure amb l’entorn de la cultura, un territori que li feia vibrar la passió, la Quima Jaume s’aboca al conreu de l’esperit. La maduresa i els camins d’aprenentatge que havia encetat la van portar a l’enriquiment personal, una via que s’engrandia a cada moment amb noves lectures i coneixences inèdites. Llegeix assaig, filosofia i devora poesia amb avidesa. El romanticisme alemany de Novalis o Hölderlin, el poetes italians Saba i Cardarelli, els catalans Carles Riba, Joan Vinyoli i Josep Carner i el portuguès Fernando Pessoa es converteixen en autors de capçalera, tant que fins i tot s’arribaran a convertir en font d’inspiració

Qui ho ha dit que haig de comprendre
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l’amor també, igual que elles.
Per què esbrinar principi I fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d’un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L’estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de partença.
Neixen les flors i l’endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que el cicles s’acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo.
Jo em reconec en el bé i en el mal,
perquè tothom és així: igual, divers; astut, ingenu;
covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant;
tendre i esquerp; bo i dolent.

Jo em reconec en cada petja humana.


Fernando Pessoa
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Els universos poden ser reals, sòlids, tangibles i també ser mítics i remorosos com aquell riu que cantava Gerard Vergés des d’un sud allunyat dels paisatges que avui ens ocupen. De totes maneres aquests universos íntims no tenen res a veure amb els punts cardinals, amb les coordenades geogràfiques que dibuixen els mapes i potser per aquest motiu és fàcil entendre’ls com una projecció de sensacions, com tot allò que escampem a l’exterior després d’haver-ho interioritzat prèviament, tancant així un cercle insòlit i carregat de matisos, de presències, d’absències, de detalls i de records.


…que el vent del nord aixeca com un repte
entre el cel I la terra.


Quima Jaume

Resulta fàcil imaginar Quima Jaume, la poeta de Cadaquès, mirant la badia, aquell espai de cruïlla, d’ensurt i de calma, aquell territori on neixen neguits i moren les quimeres, on cauen les estacions i esclaten els mesos. El mapa insòlit que dibuixa precisament aquesta geografia que s’escapa de les fronteres dels atles, que es fa secret, prometença i preludi.

L’amor i el paisatge, el paisatge i l’amor, dues constants que s’encavalquen, que es van fent una de sola mentre la vida passa, una vida curta que es trenca als 59 anys i que aleshores es transmuta en lletra i sentiment, en estudi i record, en calma blanca, en pau blava, en silenci ocre, les certituds cromàtiques del cel, el mar i la terra, organismes vius que impregnen la seva poesia, que basteixen la melangia d’un espai difuminat que es mou entre la son i la vetlla, entre la realitat sòlida i el desig fervent de traspassar-la.


Dorm
Mentre vetllo el teu son
Amb un poema que mai
No t'escriuré.
Dorm
perquè la nit
propicia fantasmes
i jo somio vel•leïtats
Dorm
Et necessito com l’ona el mar
i com el mar la platja.
altrament,
on fora el meu límit?


Cadaquès

Quima Jaume és el mar, el risc i la lluita de cada dia. És la construcció veraç d’un present que s’aixeca dia a dia, hora a hora, batalla a batalla. I també és l’essència de tot allò que esdevé escàpol per convertir-se en transcendent, en bàsic. Passa la realitat per anar-se fent somni, fuig el somni per convertir-se en realitat i al mig, en un terreny inquiet i absolut, hi guaita l’ànima humana, aquell sac que parla, que aboca a grapats l’arrel de les veritats petites, d’aquelles presències que, al cap i la fi, són les que s’acaben fent amb el control de les vides i dels universos, les veritats particulars que són la base de les veritats absolutes, les que perduren, les que acaben sent el pedestal de tot allò que mai no s’oblida.


Estimo el bes, no pas el que és donat
sinó aquell pensat que mai pots perdre.
El somni m’ha atrapat!
Vull que l’hivern em retorni el misteri
de saber que en un full blanc com la neu
sempre hi podrem escriure noms perduts,
recobrar espais on l’amor ens prengué,
on ens desaprengué.

Tancar després els ulls
i el full sense saber
si és certa o no la vida que hem viscut.


Cadaquès

Va néixer a Cadaqués el 20 d’abril de 1934 i pel bressol i per la sang ja li corrien neguits de mar i ombres de sal. El seu pare, en Tomeu, arribat de l’altra riba de la costa, d’un indret amb regust mariner, va deixar Alcúdia, a l’illa de Mallorca per fer-se navegant d’un vaixell comercial. I un dia, qui sap si mentre el vent xiulava melodies entre les roques de Cadaqués, va fer bo el tòpic dels amors que arriben a bon port, es va rendir davant la Mercè, s’hi va casar i, sense renunciar als oficis de la mar, la crida constant de les onades, va canviar la navegació per la pesca.

Mudes aigües del port petit del somni,
sempre que us penso, cau la nit damunt.
Éreu el reflex de la calma perenne.
els cors cansats de l’altra mar tornaven
i, en retrobar-vos, un estel lluïa.

La calma, pare, d’aquell port petit
et vetlla sempre, encara.
I aquell estel que a l’alba tu trobaves,
el fito cada jorn per retenir-te.


La Quima i l'Esperança

La Quima i la seva germana bessona, l’Esperança, assumeixen ben aviat aquesta condició familiar de vinculació estreta, real i poètica alhora, amb la Mediterrània. Surten a pescar amb el seu pare, aprenen de primera mà el vocabulari mariner, els secrets de les onades, la duresa i la grandesa de l’ofici, el miracle de les xarxes plenes de peix de tota mena, la lluïssor bellugadissa de les captures de cada dia. Aquesta etapa de la seva vida va ser clau a l’hora de formar l’ànima i l’esperit de la futura poeta. Els seus pares l’estimaven i ella els estimava. Sense ser persones d’una gran profunditat cultural si que la van saber impregnar d’aquests valors profunds que serveixen de base sòlida per a qualsevol itinerari vital posterior. Sensibilitat, amor, passió per les coses, sentiment, un equipatge impagable que, anys més tard es posaria de manifest en cadascun dels seus versos, en totes les paraules que va escriure.

Us estimem, absents, perquè sou purs.
Sou com la neu davallant per muntanyes,
fertilitzant els camps orcs d’altres temps.
Sou l’or dins el gresol purificat pel foc.
I, ara, viviu sens màcula dins nostre.


Cadaquès i el mar

És fàcil imaginar-se, doncs, una Quima adolescent alternant les obligacions lògiques de l’edat amb aquestes col•laboracions familiars que eren a la vegada treball i joc, formació i lleure, un dia a dia que li servia també per estrènyer lligams personals, per imposar la tendresa i l’amor en l’agenda de les hores quotidianes, uns neguits i uns sentiments que niaven al seu cor i que s’anirien fent segurs i presents en tota la seva obra, com en aquest poema dedicat precisament a la seva germana Esperança.

Remor de barques,
de mar i de gavines,
perfums de flors
que ja han esclatat.

Et veig dalt la carena
i el caldrà, d’ara
ençà, continuar.

No miris més els esbarzers
que enrere
del llarg camí
et van esgarrinxar.

Lents han passat els anys
i ara t’empenyen
vers l’horitzó on
trobaràs el port…

Que sigui clara
aquesta nova ruta,
deixa les nits
d’insomnis ja passats.

Forja un nou dia
de llum i d’esperances;
no tinguis por del
fred que arribarà.

Tot s’ha complert
estimada Esperança.
El vent propici
tal volta bufarà
i en port de calmes
el teu vaixell i
el meu podrem segurs ancorar.
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Booket acaba de publicar El experimento, la novel•la inèdita de Sebastian Fitzek, tot un mestre dels ambients de terror psicològic. Una història que es belluga al voltant d’un únic epicentre, l’horror, un únic escenari, una clínica de repós de luxe aïllada per la neu i dues èpoques, el passat, el moment en que es va produir el drama i el present, amb un experiment que intenta aportar la llum al voltant d’un misteriós i inquietant expedient mèdic.
Parlem d’un horror molt més angoixant que els montres i les bèsties d’altres dimensions, un terror íntim, quasi quotidià que, malgrat l’abominació que representa, ens pot resultar molt més proper. La por que s’instala al cervell de manera lenta i suntil, una progressió que avança sense obstacles, sense resistències. Les trames furguen també en les relacions i els processos psicològics dels personatges, arrodonint un cercle on teoria i pràctica acaben formant un únic camí cap el desastre i la devastació emocional. I el resultat final queda clar, la millor màquina de generar terror absolut és la pròpia ment humana.
I tenim la sort de poder comptar amb les paraules del mateix Sebastian Fitzek que es converteix així en col•laborador del blog i ens explica que hi ha al darrere de la seva novel•la.


Sebastian Fitzek - El experimento

Abans de parlar del meu llibre, m’agradaria explicar-vos que la majoria d’autors només desitgen tenir èxit als EEUU, però en canvi per a mi aquest somni s’ha fet realitat amb la publicació de El Experimento a Espanya. Fa temps que detecto un moviment molt inspirador en aquest gènere aquí, una sensibilitat que està exportant el gènere del psico thriller a tot el món. Un exemple n’és la pel•lícula de Juan Antonio Bayona, El Orfanato. Precisament per això és un gran honor per mi tenir la possibilitat de publicar la meva obra aquí i espero aconseguir molts lectors (la meva adreça de correu personal està dins el llibre i tinc contacte diari amb els meus lectors).
I el que tothom es deu preguntar és d’on surt la inspiració per a aquesta mena d’històries... Doncs pot semblar estrany però m’inspiro bàsicament a través de la meva rutina. De fet crec que tinc un punt de vista molt particular sobre les coses que passen en el nostre dia a dia.
La idea de El Experimento em va venir a la ment mentre visitava el meu germà al psiquiàtric. Tranquils! Ell està bé; és neuroradiòleg i treballa com a psiquiatra a l’hospital. Mentre estava ella vaig veure una emergència en directe i vaig pensar: “I si no fos un cas d’emergència? I si aquesta persona tingués una raó especial per ingressar en aquest centre expressament perquè és un autor que té tot el seu target en aquell lloc?“


Sebastian Fitzek

En el fons escric thrillers de terror psicològic perquè estic molt interessat en el funcionament de la ment humana. En realitat comparo molt sovint la nostra ment amb la profunditat del mar, perquè en tots dos casos tots tenim una idea difusa del que hi ha realment. És un lloc fosc i inexplorat que probablement sigui perillós. D’altra banda, també he de dir que escriure és una teràpia per mi. Escric les meves pors per alliberar la meva ànima.
El Experimento tracta la qüestió de si és possible que ens controlin la ment només llegint un llibre. Cada lector forma part de l’experiment des de la primera pàgina que llegeix! Això fa que el llibre sigui diferent d’altres thrillers. No és només una lectura. El lector es un subjecte actiu. Però no us preocupeu, no patireu cap mal. Bé, això espero...


Gràcies Sebastian.

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Jordi de Manuel és un d’aquells autors que cal reivindicar. Novel•la a novel•la s’ha anat mostrant cada vegada més segur i sorprenent, demostrant totes les qualitats d’un escriptor de raça. Bones històries, ben escrites i ben portades, els ingredients bàsics i imprescindibles per enganxar al lector i no deixar-lo escapar.

Jordi de Manuel

El camí editorial no ha estat fàcil i aquesta manca de suport editorial al cent per cent ha fet que els lectors ens hàgim vist privats de la satisfacció d’apaivagar el nostre neguit quan toca. Dit d’una altra manera, quan llegeixes un autor que t’agrada i t’atrapa, esperes un nou llibre en un termini raonable de temps. En aquest cas no ha estat sempre així, tot i que ara sembla que els vents li són més favorables i que, per fi, es podrà anar consolidant com un dels grans noms a tenir en compte sense sotracs que escapin al seu control.
Aquesta novel•la, La mort del corredor de fons, és brillant, seriosa, treballada. Sap trobar la personalitat dels protagonistes, els escenaris, la trama, les històries complementàries. El Jordi broda la trama i, sobretot, aconsegueix un final de tronada, un epíleg espectacular que es converteix en el magnífic tancament que podia desitjar una novel•la magnífica.
Del tot recomanable. I com és habitual, aquí teniu la seva visió de la jugada.

La mort del corredor de fons - Jordi de Manuel

Sobre la gènesi de "La mort del corredor de fons"
Tot sovint se'm demana que expliqui d'on ve la inspiració del que escric; una pregunta que responc sempre igual: la inspiració en el meu cas no és més que feina i més feina. Confesso, però, que la meva darrera novel•la "La mort del corredor de fons" s'origina a partir d'una anècdota; en realitat d'una anècdota, d'una afició i d'una vocació. Un vespre hivernal d'ara fa cinc anys, sopant a la cuina amb la família, vam sentir copets a la porta. Era un dia ventós, "és el vent que truca a la porta", vaig bromejar als meus fills, però només dir això els copets es van repetir amb tossudesa. Vaig mirar per l'espiell. Era un noi vestit amb una granota vermella. Vaig obrir. A terra, al costat del noi, hi havia un casc i la maleta tèrmica per dur el gènere: era un repartidor de pizzes. L'acabaven d'atracar i em demanava, balbucejant i amb ulls vidriosos, que li obrís el portal del carrer. Seria llarg explicar aquí els detalls de tot el que va continuar: els veïns de davant que observaven l'escena rere la porta; la nena que va ser testimoni de l'atracament; els mateixos veïns que es van quedar fora de casa amb la porta tancada; o l'arribada d'una parella de mossos (un home i una dona) que van inspirar una parella de policies que he fet sortir a les meves dues darreres novel•les. Aquella mateixa nit vaig escriure poc més de vint línies del que havia succeït. Va ser l'esbós d'una història prou potent, una narració que es vertebraria en un home (el delinqüent que no vam veure) que atracava els repartidors de pizzes: els robava els diners i la darrera pizza.
Fins aquí l'anècdota. He esmentat també una afició i una vocació. M'agrada córrer, acostumo a recórrer entre quinze i vint quilòmetres setmanals (una seqüela, suposo, d'haver estat esportista anys enrere). Aquest fet, combinat amb la lectura d'un llibre sobre la vida d'un atleta marroquí arribat Catalunya que havia participat als Jocs Paralímpics, em va fer tornar a aquell conte embrionari; aquella narració esbossada podia convertir-la en una novel•la. Tenia una bona idea i un cop d'efecte: l'atracador de pizzers ensopega amb molts més diners dels que mai no s'hauria imaginat i amb una cosa que no és cap pizza dins la maleta tèrmica. Però faltava el millor i més divertit: construir els personatges, l'atmosfera de misteri, la trama i tot l'edifici que havia de sostenir la novel•la: nits de feina. I això només ho fa possible una vocació: la d'escriure sobre dilemes morals, comprometre's amb posar la lupa a les escletxes més fosques de la nostra societat. Una passió que em permet desenvolupar una obra feta, sobretot, a base de narracions criminals i de ciència-ficció.
La novel•la, que inicialment duia per títol "El lladre de pizzes", es vertebra a partir de la història de tres personatges: Zoran, un delinqüent estranger embolicat en el crim organitzat; Leo, el noi que atraca els pizzers (el lladre de pizzes) i Hakim, un jove marroquí que arriba a Catalunya somiant en ser corredor, un personatge que va anar prenent pes al llarg del procés d'elaboració de la novel•la.
"La mort del corredor de fons" forma part de la saga de novel•les que giren al voltant de l'inspector Marc Sergiot, una saga a la qual probablement posaré fi amb dues novel•les més i un recull de deu relats negres i criminals que fa temps que tinc escrit.


Jordi de Manuel (foto Pere Virgili)

Gràcies Jordi.

21/02/2012: LA NOIA D’AIRE BLAU

Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
El poeta Jordi Roig s'ha estrenat com a novel·lista amb La noia d'aire blau, una història que publica Stonberg Editorial. Li he demanat al Jordi que em faci cinc cèntims d'aquesta experiència i aquest és el resultat.

La noia d'aire blau, de Jordi Roig

La novel•la, tal com diu la sinopsi, narra part de la vida d’un home que acaba de fer 41 anys –en el transcurs del relat en compleix 42–, i que encara viu a casa dels seus pares. El protagonista té una vida i una feina rutinària que no l’omple, però no fa res per canviar-la, ja li està bé. Ha tingut un parell de relacions amb noies que han anat malament, segons ell, per culpa d’elles. I que, de tant en tant, omple les hores buides escrivint poesia. Fins i tot va guanyar un premi i té un poemari publicat.
Ell sap que ha de ser feliç, però no s’hi esforça gens. Dóna les culpes al seu entorn i sempre dubta a l’hora de prendre decisions; l’única decisió que pren és la de no fer res. Ell està convençut que això també és una decisió.
Un matí veu que davant de casa seva fan obres, que enderroquen el vell ateneu per posar-hi una exposició de sanitaris i rajoles de cuina i quartos de bany, aquest fet i que fa dos dies que plou provoquen que vulgui fer un tomb a la seva vida –literària, almenys–, i decideix escriure una novel•la. És un pas transcendental, pensa.
Pocs dies després, coneix una noia i comencen a veure’s sovint. Ella és contacontes i actriu de doblatge. A mesura que es van coneixent l’admiració cap a la noia creix de tal manera que per ell es fa imprescindible. Ella actua com un mirall on es veu reflectit; li fa veure que podria canviar de feina, canviar d’actitud envers la seva mare, cap als seus amics i sobretot pel que fa a la idea d’escriure una novel•la.
Un dia, però, ella apareix amb una sola arracada. Aquest fet que per ella és insignificant, per ell significarà un canvi vital.

Jordi Roig

Val a dir que aquesta novel•la té molts trets autobiogràfics. El que he volgut plasmar és que a vegades busquem les respostes lluny de casa, i no ens adonem que, sovint, si mirem al nostre mirall interior, hi són totes. Que no s’hi val deixar passar el temps i quedar-se rere la finestra sense saber si fa fred o calor, però també que hi ha persones que se’ls fa imprescindible que algú els doni una empenta per no quedar-se palplantats enmig del fang.
El llibre, però, també fa un recorregut per la infància i l’adolescència del protagonista i fa aturades breus a les relacions amb els seus amics, les seves parelles, els seus pares, la feina, etc. Personatges de carn i ossos, lluny d’escarafalls innecessaris, situacions petites i quotidianes, diàlegs propers, etc.
He volgut barrejar moments delicats, de dolor, de pèrdua, d’angoixa, d’amor, d’alegria, fent servir un llenguatge en certa manera poètic però que no distregui el lector. Crec que la novel•la és dolça i blava, però que a vegades punxa.
No puc oblidar que vinc de la poesia i fer servir jocs de paraules, metàfores i imatges contundents és el que he fet fins ara. Segueixo la premissa poètica del «menys és més». Fujo de donar explicacions que crec innecessàries, d’allargar escenes i intento anar directe al gra. Hi ha paràgrafs que podrien ser poemes per si mateixos. He treballat molt el ritme i la mida de les paraules i de les imatges. Tot plegat ha estat un repte que fa temps que perseguia: a veure si seria capaç d’explicar una història en prosa. Vaig començar per intentar fer un conte curt i a poc a poc va anar sortint una novel•la que actualment és al calaix. Cap al final del procés de la primera novel•la vaig veure clar el futur d’aquesta i m’hi vaig llançar sense preveure’n les conseqüències.
Un dels trets que tenia clars era que volia donar-li ànima pròpia. M’agradaria que, un cop acabada, el lector sentís que pel seu interior ha passat alguna cosa, que s’ha transformat, que d’alguna manera ha pogut vibrar i que ha anat de bracet amb el protagonista, que podria ser qualsevol dels seus amics o coneguts.

Amb el poc temps que fa que la novel•la està al carrer he notat una càlida resposta per part dels lectors que fins ara només havien llegit els meus poemes. La gran majoria han entès perfectament la idea global de l’obra i els ha entusiasmat la manera en com està escrita i explicada. I jo, particularment, n’estic força orgullós.


Gràcies Jordi.
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Un altre dels Sis sonets amb endreça de J.V. Foix. En aquesta ocasió el dedicat a Guerau de Liost.


J.V. Foix

SI DE MATÍ CAÇAVA ...

A Guerau de Liost
Si de matí caçava, plens els ulls
De sucs divins, i cavalcava ensús
Per gais senders, i m’emportava sulls,
Cervs i senglars, tots cridaven:—Pallús!

Si ballava, de nit, i ondava els rulls
De seda i or de la qui em té confús,
I em negava a les aigües dels seus ulls,
Tot bevent i rient, em deien gamarús.

En ço del meu tothom cuida llevar,
I En Tal em don’ consell qui és betzol:
—Poeta, diu, al teu vers! I qui es dol

Que esbravi el temps, folgós, d’ací d’allà.
I jo dic:—Beu i balla i caça al vol;
Serà el teu vers millor si el saps rimar.

Octubre de 1924

12/02/2012: Petros Márkaris

Categoria: Jordi Cervera
Escrit per: Jordi Cervera
Tot un honor i un privilegi compartir l'escenari de la BCNegra 2012 amb un autor de la talla literàriai humana de Petros Márkaris, el premi Pepe Carvalho d'enguany. Una sala plena fins a dalt i gent que, per desgràcia no va poder entrar i que demostra el gran èxit d'aquesta trobada de novel·la negra.


Petros Márkaris

Meravellós sentir parlar al creador del gran Kostas Jaritos i compartir sopar amb ell gràcies a la gentilesa i amabilitat de la gent de Tusquets Editores amb Beatriz de Moura al capdavant i al peu del canó.

Moltes gràcies.

(m'he agafat la llibertat de "robar-li aquesta fotografia a Montserrat Duran. Moltes gràcies a ella també)
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Seguim amb l'homenatge a J.V. Foix amb un dels Sis sonets amb endreça, concretament el dedicat a Josep Carner, acompanyat d'una magnífica foto del nen Foix fent la Primera Comunió..

J.V. Foix fent la Primera Comunió

AH! QUI, COM VÓS, CONEGUÉS LA JAMAICA ...

A Josep Carner

Ah! qui, com vós, conegués la Jamaica,
I begués rom, i amb qualque mot salaç
Agemolís la dona en vells sofàs
Tot parlant-li, baixet, llengua romaica.

Qui tingués casa amb cotxera i landó,
I el cancell perfumat de vanil.lina,
I una litografia subalpina
Entre brocats toscans, al rebedor.

Qui una noia amb piano i secreter,
Amb les robes balderes de l’any 30,
Delejant un sipai de molt d’empenta
Quan la lluna clareja en nit de palmes

I vós, cellut, i el vicari, sever,
Cerqueu peròs al Criteri d’En Balmes.


Caldes d’Estrac, juliol de 1925

08/02/2012: La Comarcal Edicions

Escrit per: Jordi Cervera
Mentre les grans editorials reformulen el negoci i van deixant de banda àrees que no consideren rendibles en el marc de les macroxifres que mouen, hi ha segells petits i mitjans que lluiten cada dia per anar ocupant amb professionalitat i rigor aquestes opcions, fonamentals de cara a la cultura i al futur del país i que en estructures productives més dimensionades com les seves, poden arribar a ser una bona opció de negoci.
Us vull parlar avui d’un segell petit i voluntariós amb seu al Maresme, concretament a Argentona. És La Comarcal Edicions, disposada a encarar el segle XXI amb força i noves idees. Una dècada i mitja de feina, van néixer l’any 1996 com el braç cultural de La Impremta d’Argentona, i que ara agafa noves rutes i renovada embranzida, entrant en l’univers 2.0 de les noves tecnologies de la comunicació.

La Comarcal Edicions - Logo

Per assolir aquesta tasca amb eficàcia compten amb dos elements importants, dues persones que coneixen a al perfecció el món editorial des de tots els àmbits. Al seu bagatge hi trobem papers com el de bons escriptors, el de lectors voraços, el de llibreters professionals o el d’incansables dinamitzadors culturals. Són l’Albert Calls i la Sílvia Tarragó, dos pilars sòlids que han de fer que aquesta nova etapa de La Comarcal, estigui carregada d’èxits i de repercussió social.
Els hi he demanat que ens facin cinc cèntims dels ets i uts del nou projecte i això és el que ens explica la Sílvia.


Sílvia Tarragó

LA COMARCAL EDICIONS ENTRA A L’ENTORN 2.0
Estem en uns nous temps que demanen nous reptes. Qui no tingui clara aquesta realitat té un futur difícil al seu capdavant. I així ho hem entès des La Comarcal Edicions, empresa que porta 15 anys de trajectòria publicant llibres i realitzant serveis editorials des d’Argentona, al Maresme, però amb un àmbit d’actuació molt més gran que la comarca.
Dins els nostres nous objectius, de cara al 2012 estem impulsant la plataforma digital, cultural i editorial www.lacomarcaledicions.com. Concebim aquest web com un lloc de difusió dels llibres que editem i de l’obra dels nostres autors, però també de comunicació amb els mitjans i amb la societat, de participació –impulsarem concursos i propostes– i alhora de rampa de sortida de noves formes d’edició que ens permetin tirar endavant títols que entrin dins les nostres directrius editorials.
És en aquest sentit que durant l’any que ve posarem en marxa un espai de venda per subscripció electrònica i de formes de suport a través del micromecenatge, que permetran impulsar la publicació d’obres des de nous formats d’adquisició del producte i que aquest arribi al client d’una manera més sectorial i ràpida.

La Comarcal Edicions

Una de les estratègies que desenvoluparem, per exemple, és la de què el lector podrà reservar exemplars d’un llibre abans de la seva publicació, i en arribar al mínim d’obres de venda que ens hem marcat, aquesta es farà efectiva. Les persones que les adquireixin, per tant, podran fer la comanda d’avançada a través de la xarxa ¬–accedint al màxim d’informació sobre l’obra i en contacte amb l’autor/a– i rebre el llibre còmodament a casa, per correu.
En aquest cas, els sistemes digitals permeten una agilització de la venda i distribució, que també anirà acompanyada del sistema tradicional, a les llibreries.
Tanmateix, d’altres formats que hem pensat i dels quals anirem informant, permetran des del micromencentage donar suport a llibres concrets i impulsar-ne la seva edició. Els ‘mecenes’, a més, podran decidir a quina obra impulsen –en rebran notícia puntual del procés de publicació– i constaran en el llibre editat.
D’altra banda, actualment estem treballant en la remodelació i reestructuració de la imatge corporativa i de les nostres col•leccions, posant-nos en sintonia amb els temps actuals.
Tot el que fem, és amb clara voluntat de projecció i participació, que obrim des de les xarxes socials. Volem saltar barreres i plantejar un projecte més dinàmic i acord amb els nous temps, alhora que donem una empenta a una editorial que amb la perspectiva de 15 anys vol afrontar nous reptes.


Felicitats i molts èxits en aquesta renovada aventura.
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Ha mort Antoni Tàpies. Se’n parlarà molt aquests dies. És una d’aquelles figures que els tòpics qualifiquen d’universals. Genial i polèmic, la seva obra és inconfusible al primer cop d’ull, sense opcions ni dubtes.

Antoni Tàpies

A manera de modest i sincer homenatge només vull deixar constància d’un petit episodi, mostra inequívoca del seu geni i de la seva generositat.
Fa anys vaig tenir la sort de col•laborar estretament en la posada al dia del premi literari Vila d’Ascó, convertint-lo en el segon més ben dotat de les comarques tarragonines i dotant-lo d’un prestigi ara ja indiscutible. A cavall d’aquest projecte va sorgir la possibilitat de crear un nou premi dins el cartell de guardons Vila d’Ascó. El projecte va anar endavant gràcies a les implicacions directes de gent com Salvador Florido, Antoni Casanova o Teresa Faura, oberts sempre a la cultura i a eixamplar els horitzons del municipi.
Vam decidir batejar el premi amb el nom d’un autor que jo, personalment estimo molt, i que coneixia i estimava les Terres de l’Ebre, Joan Perucho. Perucho era molt amic d’Antoni Tàpies. Ell li va fer el retrat que il•lustra el llibre El mèdium de l’any 1954. I Perucho també li va comprar a Tàpies un quadre molt singular que s’ha convertit en una peça quasi insòlita dins la producció iniciàtica del pintor.

Antoni Tàpies

Doncs bé, amb la idea de dotar el premi d’un valor afegit, vaig contactar amb Antoni Tàpies, li vaig explicar el projecte i li vaig demanar si li vindria de gust fer una peça que servís com a guardó.
Dit i fet. Al cap d’uns dies em lliurava una magnífica obra, un llibre fet de cartró on hi deia, escrit amb la seva mà “Premi Joan Perucho” i acompanyat d’una de les seves magnífiques i inconfusibles grafies. Des d’aleshores, tots els guanyadors del premi Joan Perucho Vila d’Ascó de poesia s’han endut, a més del premi en metàl•lic, una reproducció d’aquesta obra única.

L'obra que Antoni Tàpies va crear per al premi de poesia Joan Perucho d'Ascó

Adéu mestre. Gràcies per fer-nos la vida més agradable amb l’art del teu geni.

06/02/2012: Miquel Plana

Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Si teniu alguna relació més o menys intensa amb el món del llibre d’una certa qualitat segur que he sentit a parlar de Miquel Plana.

Miquel Plana

Nascut a Olot l’any 1943 es comença a dedicar en cos i ànima al món del llibre a partir del 1972. Des d’aleshores els seus treballs no són altra cosa que meravelles excelses que, com un Mides de les arts i les lletres, converteixen en or tot el que toquen.
Gravador, pintor, dibuixant, impressor, editor, ell acaba sent el primer i últim responsable de les seves obres i, de fet se’l pot considerar el més gran autor de llibres de bibliòfil que hi ha a hores d’ara a casa nostra sense cap problema. Tenir a les mans alguna de les seves creacions és, de fet, gaudir, del llibre en tota la gamma de l’excel•lència.

Els cartells de Miquel Plana

El burí i la ploma va ser una de les seves primeres grans sèries. Aiguaforts que unien el text d’escriptors i el traç sòlid dels artistes formant un conjunt de materials que es va anar fent entre el 1978 i el 1980 i que l’any 2009 es va poder contemplar en tota la seva magnitud al Museu dels Sants d’Olot.
Després ha treballat sol i combinant el seu geni amb els grans autors de casa nostra, fent meravelles d’alt voltatge amb una discreció, una modèstia i una professionalitat admirables i envejables.
Miquel Plana és un home senzill, afable i auster, un d’aquells artistes totals d’esperit i essència renaixentista, capaç d’escollir el millor paper, la tipografia més notable, els materials més subtils, d’estar atent als detalls més insignificants per tal que el resultat final de la seva obra sigui una joia capaç de brillar amb llum pròpia.

Un dels gravats de Miquel Plana

Sense exagerar gens, podríem dir que el Miquel és un fabricant de meravelles que ha consagrat la seva vida a la bellesa, a la puresa, a la pulcritud i a la recerca de la perfecció. Fa una feina callada, sense faramalles ni artificis, sense soroll que distregui les essències. És una eminència a l’hora de cercar els camins que porten cap a la glòria estètica.

El poema - Miquel Plana/Narcís Comadira

S’hi dedica de ple des de l’any 1972 i des d’aleshores, de les seves mans i del seu taller han sortit uns 200 volums, creats un a un, amb detall i amor, aconseguint fer llibres d’art, però també llibres d’artista. Aquesta tasca, a més d’admiració absoluta, ha rebut premis importants i la seva obra s’ha pogut veure en santuaris de la cultura escrita com la Biblioteca Nacional de Madrid o el Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona.

J.M Vilarassa, Miquel Plana, Carmen Plaza, Carles Duarte i Miquel de Palol

Un consell, el millor que podeu fer és cercar una de les seves obres i comprar-la. Tenint en compte el mercat no són gens cares i us endureu a casa una joia única i irrepetible.
Nocturn - Miquel Plana/ Albert Ràfols casamada
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial de Madrid Gadir acaba de publicar un llibre singular, el Diccionario de cocina d’Alejandro Dumas.
L’autor dels Tres Mosqueters, a més d’un autor prolífic i polèmic (a la seva època ja l’acusaven de tenir una factoria de negres literaris al seu servei) i de ser un veritable creador d’universos plens de fascinació i aventura, va ser un gran gastrònom, un veritable amant de la cuina.

Alejandro Dumas

I aquest llibre, poc conegut dins el conjunt de la seva obra, arriba ara en versió castellana d'Elisabeth Falomir Archambault i es converteix en una mena de peculiar diari que posa de manifest els seus coneixements i la seva passió pels fogons.
De fet, moltes de les seves novel•les són plenes de paisatges gastronòmics, de moments de bona taula i ell, net d’un maitre del Duc d’Orleans, personatge curiós i molt lligat a la idea de la saviesa enciclopèdica de la seva època, demostra en aquesta obre que res del que passa al cor d’una cuina li resulta aliè.

Diccionario de cocina - Alejandro Dumas

Dumas va dir que per conèixer bé l’art de la cuina, ningú millor que un home de lletres, ja que, acostumats a totes les exquisideses, saben apreciar millor que ningú les de la bona taula. Amb aquestes premisses, el diccionari és una joia que parla amb sentit de l’humor, erudició i passió de productes, de plats, d’anècdotes, de curiositats i, és clar, de receptes. Fondue amb ous, sopa de ceba Stanislas, tòfones al xampany, pastís de festucs o púding de poma i panses. Tot un catàleg de delícies que Dumas tracta amb rigor i que no resulta gens passat de moda. Ben mirat fins i tot es podrien agafar com unes memòries gastronòmiques, quasi com el dietari personal d’un dels autors cabdals de la història de les lletres universals. Us agradi la cuina, la bona literatura o ambdues coses, aquest és un llibre que no podeu deixar escapar.

Enllaços patrocinats